Què podem fer per salvar els oceans? Ho sabem i no ho fem
El 50% de les sardines i les anxoves que es pesquen a la costa catalana no s’han reproduït mai. No han tingut temps. Les han pescat abans perquè la voracitat de la pesca, aquí i arreu del món, és insaciable. De fet, el 91% de les espècies de peixos estan sobrepescades o en el llindar màxim de la sobreexplotació. A hores d’ara, ja hem destruït la meitat de la vida marina. I el sobreescalfament de l’aigua a conseqüència del canvi climàtic dels darrers anys està provocant una mortalitat massiva en 50 espècies del Mediterrani.
El diagnòstic, com podeu comprovar avui en el dossier sobre els oceans que presentem, està fet. Les causes són conegudes: la sobreexplotació pesquera, la pressió turística a la costa, la contaminació, especialment per plàstic i microplàstics, i, per descomptat, el canvi climàtic. També estan definides quines han de ser les solucions, i aquest 2022 es vol que a escala mundial sigui clau per posar en marxa les mesures que a curt i mitjà termini han de salvar els oceans. De moment, les organitzacions internacionals ja han posat fil a l’agulla. L’Organització Mundial del Comerç (OMC), per exemple, ha prohibit els subsidis a la pesca il·legal i d’espècies sobreexplotades, un acord que ara els estats tenen dos anys per ratificar i que segur que provocarà moltes pressions del lobi pesquer. L’ONU també té en marxa diverses cimeres i es preveu que a finals d’any s’aprovi poder fixar que es protegeixi un 30% de la terra i el mar de cara al 2030.
Tot aquest seguit d’acords internacionals, però, queden en paper mullat si no els apliquen les administracions de proximitat. Està demostrat que les reserves marines funcionen. El mar té una gran resiliència i capacitat de regeneració, però per això cal deixar-lo tranquil. A les zones on hi ha reserves marines ben gestionades, en les quals es prohibeix del tot o es controla al màxim la pesca, per exemple, els peixos i tota mena de vida marina creixen més i també es reprodueixen molt més, provocant que al voltant de la reserva també s’hi trobin més espècies.
Sobre el paper tothom hi està d’acord, però després costa molt més posar-ho en pràctica. I aquí és on falta més valentia i voluntat política i més pressió ciutadana. La prova és el que ha passat al cap de Creus. Es va crear la reserva marina el 1998 i ara, 24 anys després, encara s’està debatent el pla rector d’ús i gestió que ha de regular-ne les activitats. Així no anirem enlloc, i hi haurà responsables a qui la història farà passar comptes. La situació és d’emergència i no es pot permetre que els interessos econòmics –una part de la indústria turística i pesquera– d’uns pocs passin per sobre del bé comú i del futur de les properes generacions. Les administracions de proximitat són responsables i han de prendre mesures valentes i radicals immediatament. Sabem què cal fer. Ara cal fer-ho.