La vaga per defensar el català a l'escola arriba en un moment estrany, després d'una altra vaga de tres dies dels docents, inquiets per un cúmul de qüestions, des del cansament fruit de la pandèmia fins als canvis en el currículum i en el calendari. En altres temps, l'amenaça al català hauria capitalitzat totes les energies. Ara l'acumulació de fronts oberts perjudica aquesta causa. Hi ha, també, un esgotament per uns atacs a la llengua que de tan reiterats i distorsionadors de la realitat poden semblar poc rellevants. No ho són, esclar. No estem davant d'un tema menor, sinó del menysteniment flagrant d'un consens que continua sent molt ampli al voltant del català com a llengua vehicular necessitada d'especial protecció en el sistema educatiu. Una exigua minoria de famílies, amb el suport de la triple dreta espanyola i d'un ampli cor mediàtic, ha aconseguit decantar la justícia cap a una absurda intromissió lingüística en la vida escolar, amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a impartir un 25% d'hores lectives en castellà a tots els centres educatius de primària i secundària.
La paradoxa més gran és que a les aules d'ESO i batxillerat, malgrat una normalització lingüística que, contra el que es projecta a l'opinió pública espanyola, sempre s'ha aplicat amb gran –fins i tot massa– flexibilitat, s'ensenya en castellà en percentatges clarament superiors als que exigeix el TSJC. El català fa temps que recula, tant al carrer com a l'ensenyament. Potser no es pot parlar d'emergència sociolingüística, però sí d'una situació preocupant de retrocés que corroboren totes les enquestes, tant dins com fora dels centres d'ensenyament, i especialment notòria entre adolescents i joves.
Esgotats els terminis d'aplicació de la seva sentència, davant aquesta evidència sociolingüística i educativa el TSJC haurà de calibrar bé què fa. La conselleria d'Educació ha decidit que no aplicarà els percentatges exigits i que, vista la situació real, el que creu que toca, per tal de complir amb la llei d'educació de Catalunya (LEC), és incrementar la presència del català. Ho farà a través d'un decret sense quotes, prèvia consulta de tots els agents educatius i amb l'objectiu d'assegurar que tots els alumnes de Catalunya continuen sortint de l'educació obligatòria –com ha passat fins ara– amb un coneixement adequat tant del català com del castellà. Un dels arguments és que, amb la nova línia curricular basada més en competències i projectes que en assignatures i exàmens, té menys sentit que mai fixar percentatges horaris d'una llengua o una altra vinculats a unes assignatures que, com a tals, tendiran a desaparèixer, igual com les classes magistrals ja van a la baixa. Al marge del debat metodològic, ja de per si prou complex, sembla lògic no afegir-hi un problema lingüístic. Un problema que, de fet, no existeix. La justícia hauria de fer un esforç d'equanimitat i pragmatisme per facilitar una sortida a aquest atzucac creat artificialment a partir d'una llei (la del ministre Wert) que ja no és vigent i d'una realitat, la lingüística escolar, que és molt més favorable al castellà del que s'havia cregut.
