La sagnia de la pujada de les hipoteques
Si hi ha dues coses que estan castigant durament les butxaques de la classe mitjana clarament són la inflació i la pujada de les hipoteques. Pel que fa a la inflació, afortunadament els preus s'han anat moderant els últims mesos fins a situar-se en el 2,3%, tot i que els aliments continuen amb la seva escalada amb augments que superen el 10%. Tot i això, el que està tenint un impacte més directe sobre les economies familiars són les pujades de la hipoteca provocades, al seu torn, per les polítiques d'encariment del preu del diner decidides pel Banc Central Europeu com a mètode per lluitar, precisament, contra la inflació. És, doncs, un peix que es mossega la cua.
El cas és que hipoteques de 600 euros de sobte han passat a costar-ne 900, i les de 900 s'han disparat fins als 1.300, desestabilitzant completament els comptes domèstics de moltes famílies i provocant una autèntica sagnia. Això ha fet que moltes persones hagin acudit als bancs a demanar un canvi d'hipoteca (un 15% més de revisions que l'any passat en els primers cinc mesos de l'any) amb l'esperança de minimitzar l'impacte de la pujada de tipus, sigui renegociant condicions o passant-se a un tipus fix i no variable. El cert és que és evident que aquesta és una de les qüestions més candents que haurà d'afrontar el nou executiu espanyol, que és qui té les competències per poder alleugerir la situació dels hipotecats. Les mesures aprovades fins ara pel departament dirigit per Nadia Calviño, i que eren una mena de codi de bones pràctiques per a famílies vulnerables que era d'aplicació voluntària per a la banca, han tingut un efecte molt limitat, per no dir nul, per al gruix de la població afectada.
Aquesta és una qüestió complexa, ja que afecta la seguretat jurídica, però és evident que la banca, que està obtenint grans beneficis gràcies a la pujada dels tipus, hauria de posar més facilitats per canviar el tipus d'hipoteca, o almenys minimitzar els efectes de les pujades, així com oferir productes més interessants als petits estalviadors, que veuen com els seus diners rendeixen molt poc en els comptes o dipòsits i que busquen altres alternatives, sigui el totxo o fins i tot les lletres del Tresor. Però sobretot, el que s'ha d'implementar són mesures dirigides a franges més àmplies de la població, ja que molt poques economies domèstiques estan preparades per passar a pagar 300 euros més al mes sense haver de renunciar a altres coses, i en casos concrets es pot posar en perill l'estabilitat financera del nucli familiar.
De res serveix que les xifres macroeconòmiques continuïn sent bones o que el mercat laboral funcioni raonablement bé si després, quan es baixa a la realitat del carrer, el que tenim és patiment i problemes greus per arribar a final de mes. Si partim de la base que l'habitatge és un dret, com marca la Constitució, hi ha d'haver límits també a les oscil·lacions que fixa el mercat financer. Perquè si no, el malestar social pot acabar provocant, com ja ha passat en països com Itàlia, el creixement dels populismes i l'antipolítica.
