Quan sabrem tota la veritat sobre el 23-F?
El Congrés de Diputats, escenari principal del cop d'estat del 23-F del 1981, va acollir aquest dimarts l'acte que recordava el quarantè aniversari de la rebel·lió militar que va posar en perill la fràgil democràcia espanyola sorgida de la Transició i que molt probablement la va condicionar. El rei, Felip VI, va aprofitar l'acte per lloar "la fermesa i autoritat" del seu pare, Joan Carles I, que va fonamentar la legitimitat del sistema monàrquic en la seva intervenció aquella nit per aturar els colpistes. Quatre dècades després, però, encara hi ha moltes zones d'ombra sobre aquells fets i, en concret, sobre el paper del monarca.
Felip VI no va estar sol aquest dimarts en la seva defensa del paper del seu pare, actualment refugiat als Emirats Àrabs Units mentre se l'investiga per presumpte cobrament de comissions il·legals i evasió fiscal. El monarca, que feia mesos que no anomenava el seu pare, va rebre el suport explícit dels quatre partits que actualment defensen la monarquia, PSOE, PP, Cs i Vox, mentre que Unides Podem i els partits sobiranistes i independentistes es van mostrar, en major o menor grau, crítics. Els segons, de fet, no van ni participar en la commemoració i van fer una roda de premsa per demanar la desclassificació de tots els documents oficials sobre els fets.
I és que segur que el que no ajuda és l'opacitat del govern espanyol, que encara avui es nega a desclassificar els documents secrets del 23-F basant-se en una llei franquista que no s'ha arribat a reformar mai. Precisament, el PNB impulsa una reforma de la llei de secrets oficials amb l'objectiu d'homologar-la a la dels països del nostre entorn, que fixa un límit màxim de 25 anys per obrir els arxius als historiadors. Però la reforma està encallada al Congrés i no sembla que el PSOE tingui gaire interès en tirar-la endavant.
De què tenen por? Quan sabrem tota la veritat? ¿No veuen que amb aquest obscurantisme alimenten la desafecció cap a les institucions i, en concret, cap a la monarquia? Ja és hora que se sàpiga tota la veritat sobre la trama que pretenia instaurar un govern d'unitat nacional però amb presència de militars i liderat pel general Armada, però que es va trobar amb un coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, que pretenia anar encara més enllà i acabar amb la democràcia. El dubte que ha quedat sense resoldre és què hauria passat si Tejero hagués transigit per acceptar la "solució Armada", que tenia el suport de certes elits espanyoles i, segons alguns testimonis, també de Joan Carles I.
Tampoc es pot defensar que la democràcia va sortir reforçada del cop d'estat perquè no va ser així. L'avís dels militars va tenir conseqüències polítiques clares, com el fre del procés autonòmic, en forma de Loapa, i, sobretot, va recordar a la població que l'amenaça de la involució continuava vigent. De fet, molta gent va preparar les maletes aquella nit per agafar el camí de l'exili. Afortunadament no hi va haver un bany de sang, però la presència avui dia de l'extrema dreta a les institucions ens recorda que la democràcia és molt més fràgil del que podem pensar.
