Per què s'han triat les dessalinitzadores mòbils
Vaixells? Interconnexions de xarxes? Ni l'una ni l'altra. Dessalinitzadores mòbils. Aquesta és l'opció per la qual ha optat el Govern davant la persistència de la sequera i la proximitat de l'estiu. La primavera ha parat el cop, però no està servint per remuntar l'escassedat de reserves als pantans. La solució adoptada per l'executiu respon a una combinació d'arguments. N'hi ha de tècnics, però també de polítics.
En aquest segon cas, resulta evident que, amb unes eleccions a la cantonada, tant els vaixells com les interconnexions eren opcions conflictives. En el cas dels vaixells, suposaven portar aigua de fora de Catalunya –en concret, de Sagunt– i fer-ho amb l'ajut de l'Estat. De fet, s'havia arribat a un acord en aquest sentit, ara descartat. Tant la foto com el mèrit que es podia apuntar la Moncloa resultaven incòmodes. En el cas de la interconnexió entre la conca de l'Ebre i les conques internes –per més que es limités el possible cabal intercanviable–, hauria suposat despertar de nou el greuge i les mobilitzacions del sud. Totes dues eren opcions plausibles i viables, més fàcil i ràpida la dels vaixells, esclar. I més lenta i pensada en el llarg termini la interconnexió, defensada per l'Observatori Intercol·legial de l'Aigua, comissió integrada pels col·legis professionals dels enginyers de camins, canals i ports; els enginyers agrònoms; els industrials, i els economistes.
Les dessalinitzadores mòbils són una tercera via. Quines són les seves bondats? Combina el mitjà i el curt termini; evita dependre de territoris i administracions externes; i evita, també, la conflictivitat interna. Pel que fa al cost (110 milions d'inversió, funcionament a part), és clarament superior al dels vaixells, tot i que inferior en relació amb el preu per litre d'aigua; i és clarament inferior al de la interconnexió (275 milions d'inversió sense IVA ni expropiacions de terrenys). Les dessalinitzadores mòbils, d'altra banda, tenen una vida útil de cinc anys, el temps previst perquè entrin en funcionament les fixes de la Tordera II (a Blanes) i del Foix (a Cubelles), finançades a través de fons europeus.
A partir d'aquesta conjunció político-tècnica, l'executiu català posarà una dessalinitzadora flotant al port de Barcelona que produirà una quantitat d'aigua potable equivalent al 6% del consum d'aigua de l'àrea metropolitana de Barcelona i que entrarà en funcionament en cas que el sistema Ter-Llobregat passi a la fase 2 d'emergència, un escenari que l'executiu no preveu fins passat l'estiu. I a l'Alt Empordà, la comarca que té més restriccions i que pateix més risc de quedar-se sense aigua, s'instal·laran dotze dessalinitzadores mòbils per abastir una dotzena de municipis a partir del juny.
És evident que molta d'aquesta aigua servirà tant per als residents habituals com per als turistes: no en va, tant Barcelona com l'Alt Empordà són zones d'una alta pressió turística. Tindria sentit que, més enllà que els trams del comptador d'aigua ja suposen un preu més elevat als consums més forts, també s'introduís algun tipus de taxa turística relacionada amb l'aigua per a establiments hotelers, càmpings i pisos turístics.