S’acaba l’era Merkel i comença una etapa d’incertesa europea
Resulta interessant veure fins a quin punt Europa i el món lamenten avui que s’acabi el regnat d’Angela Merkel. La seva figura sens dubte sobrepassa el seu càrrec de cancellera alemanya i s'ha acabat convertint en un dels pocs pilars que tenia Europa i el món occidental per fer front a les crisis i les demagògies populistes en auge els últims anys. Ha estat setze anys al poder i ha lidiat amb afabilitat, rigor i contundència amb els grans líders mundials, des de Donald Trump fins a Vladímir Putin, que han intentat sense èxit menystenir-la i l'han convertit, de retruc, en un model de lideratge no agressiu.
El seu caràcter conciliador, pactista i reflexiu –val la pena recordar que té formació científica– ha donat estabilitat al seu país i a Europa, però també ha impedit que hi hagués una resposta contundent davant les actuacions antidemocràtiques de líders com Viktor Orbán, Recep Tayyip Erdogan, Xi Jinping o el mateix Putin. Per la pau social, o pels interessos de les empreses alemanyes al món, el seu objectiu ha tendit més a contemporitzar que no a buscar-se problemes.
Curiosament, tot i ser una política conservadora, líder in pectore dels populars europeus i, per tant, la principal responsable de les polítiques conservadores, liberals i defensores de la màxima austeritat en la despesa pública, Merkel no ha estat vista com una nova Margaret Thatcher, la líder neoliberal britànica que va arrasar amb una bona part de l’estat del benestar europeu, sinó com una política pragmàtica i realista. Potser perquè durant bona part d’aquests anys ha hagut de compartir govern amb els socialdemòcrates, ha tingut un perfil més conciliador en els aspectes socials i ha hagut d’acceptar, fins i tot per sobre del seu partit, polítiques més progressistes en terrenys com el matrimoni homosexual i la reducció de l’energia nuclear.
Merkel ha sigut la líder que ha guiat Europa, per a bé i per a mal, en un laberint de crisis –des de la de l’euro fins a la pandèmica, passant per la dels migrants– que no han deixat de succeir-se. Però ara li arriba l’hora de la retirada. No serà immediata, però els resultats de les eleccions al Bundestag d’avui poden marcar l’inici d’una nova època en què el seu llegat es pot posar en qüestió. No hi ha res clar perquè sense el seu lideratge la CDU-CSU podria perdre la cancelleria, atès que el seu successor, Armin Laschet, punxa a les enquestes. De moment el supera el socialdemòcrata Olaf Scholz i la candidata dels Verds, Annalena Baerbock, té també bones perspectives. Serà un govern d’aliances, però segons quines siguin marcaran com es gestionaran les pròximes crisis que segur que haurem d’entomar tots plegats. Venen temps incerts i la incògnita ara és si, com sembla, realment enyorarem Merkel.
