La fi del romanticisme en el futbol?
El món del futbol ha viscut aquest dilluns un terratrèmol com feia molts anys que no es veia amb l'anunci per part de dotze clubs europeus de la creació d'una Superlliga europea que substituiria l'actual Champions League i que estaria controlada pels clubs i no per les federacions. En aquest selecte club hi hauria sis equips de la Premier League anglesa (Manchester United, Manchester City, Arsenal, Chelsea, Tottenham i Liverpool), tres de la lliga espanyola (Barça, Reial Madrid i Atlètic de Madrid) i tres de la italiana (Juventus, Milan i Inter). Aquests equips aspiren a aconseguir que tres més se sumin a la proposta (el Bayern Munic, el Borússia Dortmund i el PSG), fins a formar una matriu de 15 clubs fundadors que serien els propietaris de la competició i no en podrien ser expulsats (si no és per motius econòmics). La Superlliga es jugaria entre aquests 15 equips més 5 equips més que pujarien cada any des de les respectives lligues, on en teoria els grans continuarien jugant.
La proposta té avantatges i inconvenients i ha provocat una guerra oberta dins del món del futbol. D'una banda hi ha els que defensen el canvi per posar fi al poder opac de les federacions estatals i portar el futbol a una nova dimensió de competició i mercadotècnia. I de l'altra hi ha els que defensen que aquesta iniciativa suposa la desaparició de qualsevol bri de romanticisme en el futbol i la seva definitiva mercantilització, la devaluació de les competicions domèstiques i la fi d'un sistema on, almenys sobre el paper, tots els equips partien de zero. El cert és, però, que, tot i que l'objectiu dels clubs promotors és augmentar els seus ingressos, la proposta mereix un estudi en profunditat per aprofitar les potencialitats sense perdre l'essència del futbol.
Entre les potencialitats, més enllà del factor econòmic per als clubs implicats, n'hi ha tres d'importants: suposa prendre poder a una organització tan opaca i casposa com la Federació Espanyola de Futbol, que durant dècades va ser un feu personal d'Ángel María Villar, i també a la Lliga de Futbol Professional, dirigida per un personatge fosc com Javier Tebas. En segon lloc, la Superlliga representa un pas més en la integració europea, en la creació d'una identitat futbolística que transcendeixi les fronteres estatals. I en tercer lloc, assegura que els aficionats podran veure més sovint jugar els millors jugadors i clubs.
Ara bé, el perill de crear una aristocràcia futbolística només amb paràmetres econòmics, ja que el Manchester City, per exemple, no ha guanyat mai cap Champions i en canvi equips com el Porto o l'Ajax sí que ho han fet però d'entrada no en formen part, és adulterar la competició d'inici, ja que aquests 15 estarien per sempre més en avantatge respecte a la resta. Caldria veure també què hi diuen els aficionats, que són l'ànima del futbol. I finalment cal vigilar que la nova dinàmica no acabi afectant la propietat de clubs com el Barça, que encara pertany als seus socis.
En definitiva, és una revolució que potser ha vingut per quedar-se però que encara ha de resoldre molts dels dubtes que suscita.