Des que l'ANC va anunciar aquest estiu l'argumentari de la manifestació de l'11-S, ja s'ensumava que difícilment podria ser una concentració unitària de totes les forces independentistes. Tot i que hi ha, teòricament, una majoria independentista al Parlament, la divisió dintre del moviment i les estratègies cada cop més distanciades per assolir l'objectiu comú han anat enrarint les relacions tant entre els partits com entre aquests i l'Assemblea Nacional. La decisió del president Pere Aragonès, ahir, de no assistir a la manifestació convocada per l'ANC perquè considera que va "contra els partits polítics i les institucions i no contra l'estat espanyol" n'és una bona prova. Quan van començar les mobilitzacions del Procés ara fa deu anys ja es va plantejar el dilema de si el president de la Generalitat hi havia d'assistir o no. Artur Mas va considerar prioritari preservar el seu paper institucional. Els seus successors, però, tant Carles Puigdemont com Quim Torra, hi van anar sense complexos, i el mateix va fer Pere Aragonès l'any passat i abans quan era vicepresident. Per què ara no?
Aragonès considera que la manifestació s'ha convocat contra el seu govern, i tot plegat s'ha de posar també en el context de la manifestació de l'any passat, quan va ser escridassat juntament amb Oriol Junqueras. També hi juga un paper l'actual pols amb Junts, el seu soci de govern, que li ha plantejat un termini per assumir la seva estratègia i reconduir el Procés, cosa que vol dir liquidar la taula de diàleg, o si no la militància de Junts decidirà una possible sortida de l'executiu. Tot plegat mentre es prepara una tardor calenta amb més judicis relacionats amb la repressió al Procés, un cinquè aniversari de l'1-O que pot portar noves mobilitzacions i, sobretot, un entorn mundial bèl·lic, de crisi energètica i no sabem encara si amb ressaca pandèmica.
Hi ha una part del moviment independentista que està decebuda i enfadada amb els seus representants polítics. No ha paït encara el que ha passat des del 2017 i continua pensant no només que s'hauria pogut anar més enllà sinó que culminar el procés d'independència és una qüestió de voluntat. Una altra part de l'independentisme, en canvi, també està decebuda, però ha entès, amb tristesa però convenciment, que es va anar molt enllà però que no n'hi va haver prou perquè no bastava amb la voluntat ni amb les forces acumulades. Uns i altres, fins ara, han compartit manifestació, i molts ho continuaran fent enguany, perquè comparteixen el mateix objectiu tot i que no les maneres d'arribar-hi. La divergència entre els partits independentistes és avui desmobilitzadora i debilita un moviment que va tenir el seu principal argument en la unitat ciutadana i política.
Sigui a la manifestació o als altres actes convocats per la Diada, potser les diferents ànimes del moviment independentista farien bé de rebaixar la tensió i recordar el seu objectiu comú. Les esbroncades a presos polítics o les proclames antipolítiques porten a l'enrocament i es corre el perill que es generi un corrent pròxim al populisme basat en el desprestigi dels polítics i les promeses impossibles de complir. En temps de decepció i crisi s'haurien de multiplicar els esforços per actuar amb responsabilitat des dels moviments socials i des de la política. Saber llegir que la decepció ciutadana d'una part de l'independentisme estarà al carrer i una altra observant des de la distància seria útil per dibuixar l'escenari dels pròxims anys.
