El retard inadmissible de la llei d'habitatge
BarcelonaJuntament amb la derogació de la llei mordassa, la llei d'habitatge és l'altre gran incompliment del govern espanyol, que va prometre posar fil a l'agulla per resoldre un dels problemes socials més greus que afronta. L'anunci que s'aprovaria una llei que regularia els preus dels lloguers i posaria límits als desnonaments es va fer fa dos anys. Des de llavors el projecte ha dormit en un calaix, ja que les posicions del PSOE i d'Unides Podem estaven molt allunyades.
Entremig, territoris que havien decidit aprovar la seva pròpia llei d'habitatge, com Catalunya, han vist com el Tribunal Constitucional la tombava amb l'excusa que era una competència estatal. Precisament el que ha passat amb la llei d'habitatge és molt il·lustratiu de com funciona l'Estat: des d'institucions com el TC no es permet a les autonomies fer via per resoldre els problemes dels seus ciutadans, i després els partits estatals són incapaços de proposar una solució. Ni fan ni deixen fer.
Ara finalment sembla que el PSOE ha decidit cedir en alguns punts per buscar l'acord i aprovar la llei aquest mateix mes, conscient que després s'entrarà ja en una dinàmica preelectoral que farà molt difícil aprovar res. Els grans punts de fricció són dos. D'una banda, la regulació del preu dels lloguers, que el PSOE pretén que afecti només els grans tenidors (més de deu habitatges, segons el redactat actual) i en les anomenades zones tensionades, mentre que Unides Podem, com també els socis d'investidura i les entitats socials, volen que s'estengui al màxim de propietaris possible. Una possibilitat que s'està explorant és que els petits propietaris puguin tenir bonificacions fiscals prou generoses perquè els surti a compte abaixar els preus.
Aquesta seria una opció interessant d'intervenció en el mercat per la via dels incentius fiscals, tot i que caldria veure el seu impacte real. El que està clar és que ara mateix, amb els lloguers disparats, l'emancipació per als joves és una utopia i moltes famílies que no poden accedir a un habitatge de propietat es troben al caire de l'abisme. S'ha de trobar un equilibri entre propietaris i llogaters que sigui, a més, jurídicament impecable, perquè ja sabem que la llei serà recorreguda per la dreta al TC.
L'altre punt de discòrdia és implantar l'obligatorietat d'oferir un lloguer social abans d'un desnonament tant a la banca com als grans tenidors, com ja passa a Catalunya. Però aquesta mesura no hauria de ser un obstacle per paralitzar un projecte tan important.
Cal subratllar, però, que els intents per frenar les pujades de preu dels lloguers són producte d'un fracàs històric continuat en les polítiques públiques d'habitatge a Espanya i també a Catalunya. La inexistència d'un parc públic prou ampli, juntament amb polítiques que han incentivat la compra i l'especulació, ha provocat la situació actual, on l'accés a l'habitatge s'ha convertit en un problema social de primera magnitud. Un problema que el govern espanyol ha estat incapaç d'abordar durant dos anys de retard inadmissible.
