El repte de viure de lloguer

Les quatre capitals catalanes són al top ten del rànquing estatal quant a proporció d'habitatges de lloguer. De fet, el conjunt de Catalunya encapçala, juntament amb les Balears, el percentatge: estan per sobre del 23%. Pel que fa a ciutats, l'oferta de Barcelona és la primera de tot l'Estat, amb un 30% del seu parc d'habitatge d'arrendament, mentre que la de Girona és la segona, amb el 27,6%. Per tant, en totes dues, un de cada tres habitatges és de lloguer. Palma se situa en tercer lloc, amb un 23,9%. Madrid és la cinquena ciutat, amb el 20%. El fet, però, que hi hagi molta més oferta no vol dir que els preus siguin més accessibles. De fet, senzillament vol dir que la demanda és molt alta i que, per tant, als propietaris els surt a compte llogar. Per als ciutadans que no es poden permetre la compra, la cosa es complica. Es pot dir que, com més habitatge arrendat hi ha en proporció, més costós és per als que hi accedeixen. Barcelona, per exemple, és el municipi de l'Estat amb un lloguer més car, actualment en màxims històrics; té també un preu de venda més elevat, és on hi ha més operacions de compravenda, i és on el preu mitjà del préstec hipotecari és més alt.

Per què passa, això? Tal com remarquen els experts, a Barcelona, com a Girona o a Palma, el factor turístic és molt rellevant a l'hora de fer incrementar el parc de lloguer. Però hi ha altres elements que també compten, en especial per altres tipus de població flotant, com ara els nòmades digitals fruit de la globalització de l'economia (molt evident a la capital catalana) o els estudiants universitaris de fora (estrangers o de comarques). A això cal afegir-hi el fet que per al petit estalviador local sigui una bona inversió tenir propietats i posar-les en lloguer: aquesta classe mitjana i mitjana-alta, seguint una tradició històrica, confia més en el totxo que en la borsa.

Aquestes dades fan un cop més evident la complexitat del problema de l'habitatge i la necessitat que hi hagi una intervenció concertada entre el sector públic i el privat. L'habitatge, igual que la propietat, són drets bàsics que cal preservar i fer compatibles. Sens dubte cal una aposta pública per construir de forma massiva i sostinguda habitatge social, cosa que no es podrà fer sense la participació dels promotors privats. Alhora, d'alguna manera –i com s'està veient, no és fàcil– caldrà regular els preus del lloguer sense que això desincentivi l'oferta. I tot això cal abordar-ho superant els marcs administratius municipals per tal que les mesures siguin realment efectives. El drama dels desnonaments, del sensellarisme, de les ocupacions ideològiques –numèricament molt limitades i que en aquest cicle electoral s'estan fent servir des de la demagògia–, de les habitacions de lloguer o dels joves en pisos compartits no són sinó fenòmens que denoten la tensió residencial que hi ha a les nostres ciutats, on moltes famílies pateixen greus dificultats per tenir un lloc digne on viure. El problema de l'habitatge no desapareixerà si no s'actua amb decisió i responsabilitat.