El repte de l'habitatge assequible a Barcelona
El preu del lloguer a Barcelona continua pujant i superant els rècords anteriors. I no para de fer-ho des del 2021. Aquest any ha augmentat un 10% i ha arribat als 1.171 euros al mes de mitjana, segons dades de l'Incasòl. Alhora, cada vegada se signen menys contractes i aquest 2023 se n'han tancat un 15,4% menys que l'any anterior. L'encariment no és un fenomen exclusiu de la capital –el preu ha crescut un 8% a tot Catalunya, i arriba als 848 euros de mitjana–, però a Barcelona és especialment acusat. Mentrestant, la taxa d'emancipació juvenil continua caient. Segons l'última Enquesta a la Joventut, només el 41% dels joves entre 15 i 34 anys han pogut marxar de la llar familiar, un percentatge cinc punts més baix que fa una dècada.
A Barcelona, els joves que pretenen marxar de casa els pares tenen poques opcions. Si no tenen la sort de tenir una família amb recursos o una feina ben pagada, sovint han de compartir pis (moltes vegades amb un grup d'amics, amb la parella no sumen) o es veuen forçats a quedar-se a casa els pares o a deixar la ciutat, tot i que l'habitatge de les poblacions que hi estan ben connectades també és cada vegada més prohibitiu. I l'encariment dels pisos no és un problema només per als joves: el preu de l'habitatge a la capital és, de mitjana, 91 euros més alt que el sou mínim.
És evident que no n'hi ha prou amb la via de la regulació del preu del lloguer. Les xifres deixen clar que la normativa pot haver atenuat el procés d'encariment, però que no el frena, i la picaresca –com els lloguers de temporada– troba forats per esquivar-la. Per tant, encara que es revisi la regulació a tots els nivells de l'administració –i caldrà fer-ho, també en el cas dels anomenats visats d'or que es concedeixen per la compra d'habitatge–, cal abordar el problema des d'altres fronts. I això, més enllà de continuar trobant vies per afavorir que arribin al mercat els pisos que continuen buits, passa per força per aconseguir més habitatges i per millorar el transport públic interurbà.
Si s'empeny una part de la població de Barcelona fora de la ciutat cal que hi pugui accedir sense quedar-se encallada en uns carrers on, per al bé dels ciutadans, cada vegada s'hi volen menys cotxes. Però, sobretot, s'ha d'evitar en la mesura que es pugui que els barcelonins que vulguin quedar-se a la seva ciutat n'hagin de marxar per la situació del mercat de lloguer. A més de millorar la regulació, s'han de fer més habitatges a la ciutat amb un preu assequible i d'una manera planificada, per evitar creixements que després siguin un problema.
La situació de l'habitatge, doncs, hauria de ser una de les prioritats de l'alcalde Jaume Collboni durant aquesta legislatura. Sense oblidar la millora del transport públic interurbà, perquè aquest també és un problema de Barcelona. I les propostes en aquest sentit, significatives i d'impacte, no s'haurien de fer esperar, perquè caldrà temps per dur-les a terme i ja arriben tard: és evident que amb la feina feta fins ara no n'hi ha prou.