La convenció demòcrata de Chicago, al final de la qual s’ha confirmat la nominació de Kamala Harris com a candidata a la presidència dels Estats Units, ha suposat una injecció d’esperança i autoestima al partit, que capgirat el desànim i la falta d’empenta dels últims mesos de la legislatura Biden. Comparada amb la convenció republicana que va elegir un Donald Trump com sempre enfadat i cridaner, el “bon rotllo” dels demòcrates és tot un canvi que marca, a més, una volguda estratègia electoral que posa l’accent en les propostes de govern en positiu i l’alegria d’una candidata jove.
De moment, en lloc de jugar-s’ho tot a la por al retorn de Trump –la versió nord-americana del “Si tu no hi vas, ells tornen” com a única motivació de vot–, sembla que els demòcrates volen passar a l’ofensiva i dominar el debat públic amb propostes clarament progressistes amb què buscaran el suport no només de la classe intel·lectual o les minories que fins ara els eren incondicionals sinó sobretot de la classe baixa treballadora, part de la qual fa temps els va abandonar pel populisme de Trump.
Com bé explica Michael Sandel en un article que trobareu a Debat, per guanyar, sobretot en els estats indecisos que acaben sent claus, els demòcrates hauran de fer una mica d’autocrítica i presentar mesures clares que ajudin i empoderin la classe treballadora, que se sent la gran perdedora de la globalització.
Els temes econòmics, doncs, poden ser claus en la campanya, i aquí Harris segurament podrà treure pit de les polítiques redistributives de la riquesa i les inversions de millora de les infraestructures de servei públic que ha posat en marxa el govern Biden en els últims temps, encara que no n’hagin fet gaire propaganda. Els demòcrates són un partit de govern i d’ordre, i la qüestió de la seguretat –Harris va insistir a Chicago que vol continuar sent la principal potència militar del món–, el control de la immigració i la defensa dels drets de les dones seran sens dubte temes cabdals.
El que és indubtable és que, més enllà de ser dona i negra –factors que no l’ajuden per captar votants conservadors–, Harris representa sobretot un canvi generacional, el relleu que molta gent estava esperant i que capgira l’imaginari d’una lluita entre dos homes vells, blancs i rics que desmotivava bona part dels votants, especialment els joves.
Harris no ho tindrà fàcil, però recentment hem vist exemples que és possible capgirar les enquestes. A França, el Nou Front Popular ho va aconseguir en menys temps i en un context més difícil, i a la Gran Bretanya també hi va haver sorpresa per la magnitud de la victòria laborista. El context és diferent, però mostra que no és impossible. I abans de res Harris haurà de controlar el debat públic per marcar de què es parla, i com se'n parla. I no ho tindrà fàcil, perquè, de moment, el control de les xarxes socials, on les mentides cada cop són més incontrolables, el tenen els adversaris.
