Les Rodalies de Renfe han patit durant dos dies, i tornaran a patir la setmana que ve, una vaga de maquinistes amb greus afectacions per als usuaris a causa de l'incompliment dels serveis mínims. A Catalunya, dependre del transport de Rodalies per anar diàriament a la feina o a estudiar continua sent una aventura. Ja ho era en època dels avis i dels pares, i ho és també per als fills i els nets. Hi ha coses que no canvien. Canviaran algun dia? L'endèmic dèficit d'inversió que ha sofert Renfe a Catalunya ja forma part de la tradició política espanyola -tant se val qui governi- i de la cultura popular. Com a mínim tant com l'estructura radial de la xarxa ferroviària estatal, concebuda, més que amb voluntat de servei o amb afany de negoci, amb visió política centralista, tal com ha estudiat Germà Bel. Fins ara ningú ha sigut capaç de canviar-ho. Els anuncis d'inversió al final mai no es compleixen. Aquesta setmana mateix hem conegut que Catalunya ha quedat a la cua de les comunitats autònomes en execució de la inversió prevista per l'Estat durant el primer semestre de l'any: només s'hi ha gastat el 13,3% del previst, i el mateix ministeri d'Hisenda apunta a Adif -empresa estatal d'infraestructures ferroviàries- com la responsable.
No han faltat veus, els últims temps, que contraposessin la poca inversió en Rodalies amb l'oferta d'inversió en l'aeroport. 1.700 milions que, d'altra banda, al final tampoc no arribaran. El debat sobre l'oblit sistèmic dels trens de proximitat catalans és una constant de fa dècades. Com també és una reivindicació històrica la demanda catalana de traspàs del servei. A cap usuari se li escapa la diferència abismal que hi ha entre el bon funcionament i la inversió constant als Ferrocarrils de la Generalitat i la deixadesa i ineficàcia de Rodalies Renfe.
Precisament, el que ara ha donat peu a la vaga de maquinistes són els cants de sirena que aquest col·lectiu ha sentit sobre la possibilitat que, ara sí, es podria produir aquest traspàs en el context del nou marc de negociació entre l'Estat i la Generalitat. Tant de bo que les seves pors siguin fundades, però no cal fer-se il·lusions. De moment, com sempre, l'única realitat tangible que noten els usuaris catalans és l'empitjorament del servei. Perquè la vaga, d'àmbit estatal -amb reivindicacions salarials i de plantilla-, sobretot s'ha fet notar aquí, on els maquinistes no volen sentir a parlar d'un traspàs que creuen que podria eliminar la possibilitat de demanar trasllats a altres zones de l'Estat.
Ningú no qüestiona el seu dret a vaga, però tractant-se d'un servei públic essencial, el compliment dels serveis mínims hauria de ser de seguiment rigorós. I això no ha sigut així. Els perjudicats són sempre els mateixos: uns usuaris impotents i el conjunt de la societat, pel que suposa de disfunció que tantes persones no puguin arribar a destí. D'altra banda, els mateixos vaguistes, en lloc d'estar a la defensiva, s'haurien de plantejar seriosament si en realitat no els interessa un traspàs del servei a la Generalitat i un compromís real d'inversió de l'Estat que serveixin per millorar de debò i d'una vegada per totes Rodalies. Segur que ells també n'acabarien sortint beneficiats.
