Renfe i Adif: el traspàs és imprescindible, ja no hi ha excuses

Les últimes dues dècades ho han demostrat de sobres: el govern espanyol no és capaç –o més aviat no té la voluntat– d'arreglar el forat negre d'avaries, retards i mancances en què s'ha convertit la xarxa ferroviària de proximitat que ha gestionat a Catalunya. Els diferents executius estatals han anat xutant endavant la pilota de Renfe amb promeses de solucions, la majoria incomplertes, i pedaços, i el resultat és que Rodalies està al límit de la saturació. Els passatgers habituals, cada vegada més cremats, conviuen amb la resignació i la frustració. El sistema que hauria de ser clau per descarbonitzar el transport i reduir el trànsit privat és incapaç d'estar a l'altura dels reptes del segle en què esclatarà la crisi climàtica. I això sense comptar que cada mes que passa es perd una oportunitat clau d'impuls econòmic a l'embut de via única i rovellada que hauria de ser el Corredor Mediterrani.

Ja n'hi ha prou. Hi ha hagut marge per actuar i la paciència fa temps que s'ha acabat. El govern espanyol no es vol moure –amb els antecedents que tenim la promesa de mil milions d'inversió tampoc indica el contrari– i, per tant, és hora que el català agafi el testimoni. El traspàs és imprescindible i no hi ha excuses que valguin. I atenció, el traspàs de competències ha de ser sencer, incloent-hi Adif. No es pot encolomar a l'executiu català la gestió d'uns trens que circulen per unes vies i catenàries que no controla i, per tant, no pot reparar. Sense les infraestructures i el finançament per mantenir-les i millorar-les el traspàs seria una mentida. I sense que s'hagin fet les obres promeses o els diners per dur-les a terme, tampoc seria real. Un avís: l'excusa de l'interès nacional espanyol no funcionarà. La majoria del volum de passatgers i mercaderies de la xarxa té origen i final a Catalunya mateix, i si les vies haguessin estat realment d'interès estatal, s'hi hauria invertit.

El govern Aragonès té ara el repte d'aconseguir negociar aquest traspàs complet, de tancar un acord amb el govern Sánchez que tregui Catalunya del cul-de-sac ferroviari que hipoteca ciutadans i empreses des de fa massa temps. I, tot i això, encara que se'n surti, sabem que la saturació ferroviària trigarà anys a resoldre's: un problema resultat de l'abandó durant dècades no s'arregla en mesos. I el traspàs, encara que s'acabi fent, haurà de ser gradual per força, o correria perill d'acabar en caos. Per tant, sigui com sigui, els passatgers habituals s'hauran de continuar carregant de paciència durant una temporada. Però és evident que no és el mateix resignar-se veient una possible llum al final del túnel que sabent que no hi ha cap esperança.