La falta de regulació de l'eutanàsia provoca víctimes innecessàries
BarcelonaFa 21 anys la mort de Ramón Sampedro va posar sobre la taula el debat sobre la necessària regulació de l'eutanàsia. Hi ha hagut fins a quinze intents parlamentaris de regular-la en les últimes tres dècades, però cap no ha arribat a bon port. De fet, la llei de l'eutanàsia que va proposar al juny el grup socialista al Congrés, amb una iniciativa prèvia del Parlament de Catalunya, s'ha quedat al calaix per l'avançament electoral. Comptava amb el suport de la majoria de grups parlamentaris, amb l'única clara excepció del PP, cosa que mostra l'ampli consens sobre el tema que hi ha a la societat espanyola i catalana. A Catalunya, les enquestes constaten que té un suport social superior al 70%.
El tema ha tornat ara a saltar a l'arena pública per la detenció a Madrid d'Ángel Hernández després que ajudés a morir la seva dona, María José Carrasco, que des de fa tres dècades patia esclerosi múltiple. María José Carrasco havia expressat públicament el seu desig de morir per acabar així amb el patiment que li provocava aquesta malaltia degenerativa. El matrimoni, a més, com a gest per reclamar la despenalització de l'eutanàsia, ha gravat en vídeo el suïcidi assistit i l'ha difós, cosa que ha provocat la detenció del marit i ha reobert immediatament la polèmica. Malgrat que la llei l'avali, i encara que després fos posat en llibertat sense mesures cautelars, és, en efecte, una detenció difícil d'entendre.
Tot i que els que neguen aquest dret estan en minoria, encara no s'ha aconseguit fer el pas endavant per regular-lo. Suïssa, Holanda i Bèlgica són dels pocs països europeus que han despenalitzat el dret a la mort assistida. A Espanya el Codi Penal imposa penes de dos a deu anys per la inducció o cooperació al suïcidi, tot i que la petició expressa de la víctima o el fet que patís una malaltia greu són atenuants. Com defensen els partidaris del dret a morir dignament, aquest nou cas és "un acte d'amor" entre dues persones adultes que han mantingut una llarga relació i que han pres una decisió plenament conscient i madurada. Costa molt d'acceptar que això hagi de ser castigat. Va contra el sentit comú, nega una concepció de l'ésser humà com a subjecte dotat de lliure albir.
Igual com tenim dret a viure dignament, també tenim dret a morir en condicions. El problema és haver convertit la mort en una mena de tabú. La mort també forma part de la vida. Saber morir bé és saber acabar bé la vida. Vist així, el dret a una bona mort pren tot el sentit. I permet concebre l'eutanàsia, ben regulada, com un dret perfectament humà. Un dret, d'altra banda, prou arrelat en moltes religions i cultures rurals, en què la vinguda de la mort s'acceptava amb serenor, com un designi dels déus o de la natura, i fins s'anava a buscar. Avui, confiats en la medicina moderna, secularitzats i allunyats de la vivència del cicle de la vida natural, la mort se'ns fa més aliena. Com els infants, no la sabem tractar, no la sabem ni la volem mirar de cara. I caiem aleshores en l'acarnissament mèdic. Acceptar-la quan arriba i permetre que arribi quan un decideix que la vida se li ha fet físicament inacceptable: d'això tracta l'eutanàsia, el dret a una mort digna només en casos extrems.
