El règim de terror de Boko Haram

Ara fa un any el món es va mobilitzar per la notícia que 276 noies d’una escola de Chibok, a Nigèria, havien sigut segrestades per la guerrilla islamista Boko Haram. Famosos de tot el món es van fotografiar amb el lema “Bring back our girls”, i Occident va descobrir amb horror quin destí esperava a aquelles nenes: ser convertides en esclaves sexuals dels jihadistes o fins i tot obligades agafar les armes i combatre, una situació més pròpia de les guerres de l’època d’Alexandre el Magne que no pas del segle XXI. Poques setmanes després Boko Haram va anar desapareixent de l’agenda internacional i des de llavors només ha reaparegut amb comptagotes, com a complement a les informacions sobre l’Estat Islàmic.

Un any després un informe d’Amnistia Internacional (AI) torna a posar Occident davant del drama: segons aquesta organització Boko Haram ha segrestat 2.000 dones l’últim any. De fet, es tracta d’una estratègia calculada de la guerrilla per obtenir notorietat i recursos. D’altra banda, Amnistia Internacional xifra en 5.500 les persones assassinades pels jihadistes en aquest període. Sovint als homes només els deixen dues opcions: unir-se a ells o morir. En les ciutats i territoris que controlen, a més d’assassinar els representants de l’autoritat i els no musulmans, imposen la versió més rigorista de la xaria, que inclou flagel·lacions públiques i lapidacions. Un autèntic règim de terror que els supervivents entrevistats per AI expliquen amb tot tipus de detalls escabrosos.

La qüestió, com sempre, és què es pot fer des d’aquí. Evidentment no hi ha una solució màgica (una intervenció militar general podria empitjorar les coses), però caldria almenys definir una estratègia clara per ajudar els països del continent africà a combatre el fenomen. Però l’ajuda no pot ser només militar (recordem que França té soldats a Mali lluitant contra la franquícia local d’Al-Qaida), sinó que ha d’incloure molts altres àmbits, com ara la cooperació econòmica, cultural, educativa, etc. Aquest va ser el compromís de la cimera euromediterrània de dilluns, però caldria estendre’l tot el continent africà i implicar-hi les principals potències mundials.