Un referèndum inajornable
BarcelonaEl rei emèrit, Joan Carles I, va comunicar ahir al seu fill, l'actual rei Felip VI, la intenció de marxar a viure fora d'Espanya "davant la repercussió pública que estan generant certs esdeveniments passats" de la seva vida privada, una manera eufemística de referir-se a la investigació sobre els fons que guardava a Suïssa provinents de presumptes comissions i altres negocis opacs. El descrèdit sobre la figura de Joan Carles I és tan gran i fa tant de temps que dura que potser ara mateix costa fer-se una idea de l'abast històric de la notícia. El monarca que no fa ni una dècada era considerat com un dels principals artífexs de la transició espanyola, assenyalat com a salvador de la democràcia en el confús episodi del 23-F i que comptava amb uns nivells d'acceptació popular altíssims, es veu obligat a abandonar Espanya assetjat per la corrupció, submergit en la ignomínia i el desprestigi.
Només ha calgut que una part de la premsa es deslliurés de la censura i l'esperit cortesà que durant anys va prevaldre a Espanya a l'hora d'informar sobre la casa reial (i que algun dia caldrà estudiar a fons com un capítol trist del periodisme a Espanya) i que un fiscal suís s'atrevís a investigar sobre els diners que l'ex cap d'estat hi tenia dipositats perquè tota la imatge idíl·lica construïda durant anys al voltant de Joan Carles I caigués com un castell de cartes. Els intents que hi haurà per dissociar el vessant privat de l'exrei de la seva gestió pública estan destinats a fracassar, ja que en una figura que és institucional per antonomàsia no hi pot haver aquesta classe de distincions. El comportament de les finances d'un rei és, com dirien els clàssics, un afer d'estat, ja que en democràcia la pervivència de la monarquia depèn exclusivament de l'acceptació per part dels seus súbdits. I quan falla és la institució mateixa la que trontolla.
Per això mateix tampoc és realista pretendre que l'ocàs del seu pare no afecti Felip VI. No és possible erigir un mur prou alt entre pare i fill perquè l'essència de la monarquia és que es tracta d'un càrrec hereditari, en què el que ocupa el tron assumeix el llegat anterior, en aquest cas el dels Borbons. I caldria remuntar-se al segle XIX per veure un rei Borbó amb un final de regnat que poguéssim considerar no humiliant.
Arribats a aquest punt, la classe política espanyola es troba davant d'un dilema molt seriós: o bé tanca els ulls a la realitat i fa veure que no passa res, o bé afronta el problema de cara i dona la paraula a la ciutadania a través d'un referèndum sobre la monarquia. Evidentment, a Catalunya ja hem pogut comprovar l'al·lèrgia dels governants espanyols als referèndums, i és previsible que totes les estructures de l'Estat es conjuraran per blindar la Corona, que consideren la millor salvaguarda del règim del 78. Però serà un esforç inútil perquè les generacions més joves ja fa temps que no se senten concernides per aquells pactes ni per una monarquia que va ser restablerta per un dictador que odiava la República i tot el que va representar.