S'obre pas un nou cicle econòmic, polític i social. Els esdeveniments de les últimes setmanes permeten pensar que les coses comencen a canviar. El clima és de distensió política, de gestos per preparar el terreny al diàleg. Amb la pandèmia a les acaballes —a partir del dia 26 ja ens podrem treure la mascareta en els espais exteriors—, el moment és clarament d'arrencada econòmica. Ningú espera miracles, però venint del daltabaix del coronavirus, de tres anys de turbulències al carrer i d'inestabilitat a les institucions a Barcelona i Madrid, aquest nou començament és un respir. I cal aprofitar-lo, d'entrada per treure la gent de penes –la precarietat social és preocupant–, per animar l'activitat empresarial i per tornar el conflicte sobiranista al terreny de la política.
La imminent concessió dels indults als presos polítics independentistes per part del govern de Pedro Sánchez obre una finestra d'oportunitat. L'aval que ha rebut la mesura, primer dels mateixos afectats, després dins els rengles més nacionalistes del PSOE i aquests darrers dies per part de l'empresariat català i espanyol –i dels prelats catalans–, ha deixat de moment fora de joc la triple dreta amb el seu irresponsable revengisme frontista. Tot i que segons les enquestes l'opinió pública al conjunt de l'Estat (i per descomptat l'opinió publicada, i encara més l'alta judicatura) és molt refractària a qualsevol concessió a l'independentisme català, la Moncloa està decidida a córrer el risc d'obrir una etapa "de concòrdia", és a dir, a provar la via del diàleg amb Catalunya. En la mateixa línia, sense eufòries ni renúncies, el govern català de coalició veu els indults no com una solució, però sí com una oportunitat, i també està decidit a jugar la partida del diàleg i la negociació. La simbòlica visita a Waterloo del president Pere Aragonès a l'expresident exiliat Carles Puigdemont segella, des dels diferents accents estratègics, l'aposta governamental conjunta, que inclou asseure's a la taula de diàleg amb l'Estat amb una perspectiva inicial de dos anys.
Hi ha, a més, un marc comú: a Madrid i a Barcelona, i entre tots els agents, tant els econòmics com els polítics, existeix l'acord tàcit de donar prioritat a la recuperació econòmica i a l'alleujament social, dos objectius per als quals resulta essencial rebaixar la tensió post-Procés traient força i protagonisme a la repressió judicial. Per fer-ho possible, caldrà persistència i mà esquerra per totes les parts. La distensió política segurament ha arribat més per aritmètica parlamentària que per convicció ideològica, més per esgotament general i empat d'impotències, i per responsabilitat davant el que ha suposat el covid-19. I, a més, s'haurà d'obrir pas entre una cursa d'obstacles. Només cal pensar en el mal que pot fer les pròximes setmanes l'actuació parajudicial del Tribunal de Comptes, amb la seva arbitrària persecució econòmica de l'independentisme. Sens dubte, doncs, tot i l'optimisme econòmic i sanitari que apunta cap a una ràpida sortida de la crisi pandèmica, aquest canvi de clima polític no serà automàtic ni està garantit.
