Els sis anys transcorreguts des de la jornada històrica del primer d'octubre del 2017 haurien de ser suficients per començar a construir un cert consens sobre el seu significat, sobre què va ser realment l'1-O. És un exercici difícil, perquè els partits polítics encara el fan servir en el seu vocabulari amb significats diversos, apel·lant a un "mandat de l'1-O" que encara ningú ha delimitat exactament. I és complicat perquè dins l'1-O s'han de distingir almenys tres plans diferents: la votació en si, la repressió posterior i el seu impacte polític i emocional. Si ens cenyim a la votació en si no hi ha dubte que, com ja va dir Jordi Cuixart en el judici que va afrontar al Tribunal Suprem, va ser "l'acte de desobediència civil més massiu de la història recent d'Europa". En efecte, va ser una mobilització extraordinària que es va fer en unes condicions extremes i amb tots els aparells de l'Estat bolcats a impedir-ne la celebració. Des d'aquest punt de vista és evident que va ser un èxit cívic, la reivindicació més potent que s'ha fet mai sobre el dret a decidir dels catalans, i un fracàs de l'Estat, que precisament per aquesta humiliació va entrar després en una espiral embogida de repressió que va afectar els drets fonamentals de la població catalana.
Ara bé, avui tothom admet que el referèndum va ser una mobilització massiva però que precisament per la manca de reconeixement intern (la meitat de la població catalana no hi va participar) i extern (ni l'Estat ni la comunitat internacional li atorgaven validesa) no podia tenir mai efectes legals. Un dels principis bàsics dels referèndums és que han de ser acceptats per les dues bandes, pels del sí i pels del no, i això malauradament no passava en el cas català. Si a l'1-O hi van participar 2,3 milions de persones, uns mesos més tard, al 21-D, en unes eleccions imposades per Madrid però acceptades per tothom, ho van fer 4 milions i mig.
Es pot afirmar, però, que la principal virtut de l'1-O és que va situar el conflicte català en l'agenda internacional i que va mostrar la pitjor cara de l'estat espanyol. El problema és que l'escenificació que es va fer del referèndum per part dels independentistes va distorsionar la realitat i va fer creure a una part dels seus votants que, efectivament, existia la capacitat de convertir aquella magnífica mobilització en un mandat legal i, en conseqüència, d'aplicar-ne els resultats, i simplement no era així. Aquest error va ser la llavor del desconcert independentista posterior quan va arribar la crua realitat de la presó, l'exili, les multes i el 155.
Sis anys després la realitat s'ha imposat i ara ERC i Junts intenten que el PSOE accepti alguna mena de consulta o votació perquè els catalans es puguin expressar lliurement i, aquesta vegada sí, el resultat sigui vinculant. No com el referèndum de l'Estatut, que va ser legal però políticament fallit. Serà difícil i, en tot cas, la batalla serà llarga. La bandera de l'1-O ha de servir per empènyer per aquest camí, però ara sense enganys ni autoenganys.
