La realitat política més enllà de les declaracions
Els comuns es van posicionar públicament com a aliats del Govern en la votació dels pressupostos, però l'anàlisi a fons de les votacions al Parlament aquesta legislatura que us ofereix l'ARA indica que, a la pràctica i més enllà de les declaracions d'intencions, ja eren un soci preferent. L'executiu de Pere Aragonès ha superat 21 votacions de decrets i projectes de llei aquesta legislatura, i en 17 ho ha fet amb l'aval dels comuns –quatre de les quals amb abstencions necessàries–, per davant del PSC –13, tres amb abstencions– i amb la CUP –9– en tercer lloc.
Mirant-ho més enllà de les iniciatives de govern es pot comprovar que, al Parlament, els comuns també són els que han coincidit més amb ERC i JxCat en les votacions: han votat el mateix 550 vegades, el 61% del total. Poc al darrere hi ha la CUP (58%) i el PSC (54%). La diferència de percentatges en el global de votacions és prou petita perquè quedi clar que el Govern opta per la geometria variable en les grans qüestions, malgrat el que es digui públicament.
El que és evident és que en política les declaracions públiques no tenen per què coincidir amb la pràctica real, com indiquen aquestes xifres. L'aritmètica parlamentària actual, a més de forçar ERC i Junts a entendre's, els obliga a negociar amb altres formacions si no volen caure en un immobilisme que només pot perjudicar el país. El Govern, en la situació actual de crisi pandèmica i econòmica, amb el català en retrocés i l'amenaça de recentralització per part de partits estatals amb projeccions optimistes, no es pot permetre estar-se aturat. Ha de fer política.
A aquesta situació s'hi afegeix que l'executiu, a més, està format per una coalició prou dèbil, a la pràctica, fonamentada en una relació complicada entre dues forces que competeixen entre si i que sovint es miren amb rancor. ERC i JxCat han de trobar la manera d'entendre's i continuar avançant si pretenen que aquesta coalició tingui futur, i de moment és com a mínim discutible que se n'hagin sortit del tot. A mesura que s'acostin les eleccions, aquesta relació es pot fer encara més complicada, si no inviable, quan les dues formacions busquin diferenciar-se de cara als ciutadans.
La formació liderada per Jéssica Albiach, i no la CUP, és a hores d'ara el que més s'aproxima a un soci preferent per a la coalició d'ERC i JxCat. Aquesta situació pot canviar, tot i que és difícil que els anticapitalistes puguin ser el principal puntal de l'executiu durant el que queda de legislatura. En tot cas, la política catalana continua immersa en una volatilitat que no l'ajuda a l'hora de construir un futur a llarg termini, i encara menys amb la perspectiva del possible gir cap a la dreta de la política estatal. Comença a ser hora de preguntar-se si hi ha gaires formacions que, més enllà d'objectius electorals de cara a la pròxima legislatura, tenen una estratègia de país fonamentada en la realitat i pensada amb la mirada llarga, que és el que necessita Catalunya de veritat.