En la confrontació entre els sindicats de mestres i la conselleria d'Educació de la Generalitat, que ja ha donat peu a una tancada de sindicalistes a l'edifici del departament i a una amenaça de cinc dies de vaga al març, el primer en què cal fixar-se és en el punt de discrepància. ¿L'avançament una setmana de l'inici del curs escolar al setembre, una mesura presa pel Govern, és o no és un pas positiu endavant? La resposta és afirmativa. La durada excessiva de les vacances escolars, un fet diferencial respecte a la majoria de països europeus, fa que els alumnes oblidin coneixements i hàbits i, per tant, que el retorn a les aules sigui sovint un nou començament, cosa que és un problema tant per als estudiants com per als professors. Els més perjudicats, esclar, són els nois i noies d'entorns vulnerables, que durant les vacances tenen poques oportunitats de seguir activitats de lleure educatiu, com ara estades d'idiomes o musicals, per exemple. De manera que com més llarga és la desconnexió estival més desigualtat educativa es genera. D'altra banda, a ningú se li escapa que la iniciativa contribueix a la conciliació familiar, un element no menyspreable.
Vist tot això, costa d'entendre l'oposició frontal dels sindicats contra aquesta mesura de caràcter pedagògic, i més tenint en compte que no va en detriment dels drets laborals dels docents, ja que com a compensació gaudiran de tres dies més de festa durant l'any. L'únic punt en el qual, en efecte, el malestar estaria justificat és en el fet que la decisió s'hagi pres sense passar pels fòrums habituals de debat dins del sistema, en especial a través del Consell Escolar de Catalunya, on hi ha totes les veus del sector. El conseller, Josep Gonzàlez-Cambray, amb una llarga experiència negociadora dins del departament, sembla que tirant pel dret ha volgut llançar un missatge: està decidit a posar en marxa transformacions rellevants que tinguin una afectació real i que suposin un revulsiu. Es tractaria, doncs, d'aprofitar la sacsejada que ha provocat el covid per trencar les resistències i pors al canvi. Gonzàlez-Cambray ha parlat d'immobilisme referint-se als representants sindicals. Potser l'expressió és desafortunada, però alhora és d'agrair la valentia política d'atrevir-se a decidir.
No hi ha solucions màgiques per donar un nou impuls al món educatiu. El que segur que no és una solució és no fer res emparant-se en consensos sovint paralitzadors. És important que es pugui debatre, sobretot en termes pedagògics, sobre el calendari, els currículums o el model de llengua. El que no té tant de sentit és que aquests debats es converteixin en un camp de batalla polític (en el cas de la llengua) o laboral (en el cas del calendari). Sense negar les conseqüències laborals que qualsevol decisió pot tenir, la prioritat ha de ser pensar en la qualitat i millora de l'ensenyament i en els beneficis, per tant, per als alumnes.
