Europa vol dues coses de la Xina. Primer, que com a soci comercial rellevant que és, rebaixi les mesures proteccionistes que perjudiquen la indústria del Vell Continent, per exemple, amb els cotxes elèctrics, que estan penetrant al mercat europeu a preus baixos, però també en altres aspectes de l'economia verda –plaques solars– o de la mèdica. I, segon, que com a gran actor geopolític exerceixi una influència moderadora real davant l'agressiva Rússia de Putin, aliat tradicional de Pequín. Alhora, per a Europa, mantenir relacions fluides amb Pequín és una manera de reivindicar-se en el tauler internacional, i més en concret de reforçar-se davant el soci històric preferent, uns Estats Units cada cop menys fiables a causa de l'ombra allargada de Trump.
Dit això, una cosa són els desitjos i una de ben diferent la realitat. Fins ara la Unió Europea se n'ha sortit molt relativament, en l'intent de marcar perfil propi amb la Xina i de moure el gegant asiàtic. No està gens clar que la primera visita oficial al Vell Continent des de la pandèmia del president xinès, Xi Jinping, suposi un gir rellevant, ni en termes comercials ni encara menys en el tauler bèl·lic internacional, tant pel que fa a Ucraïna com al Pròxim Orient. La Xina es deixa estimar, però cedeix poc o gens. Sempre exquisida en les formes, amb aquesta petita gira europea Xi busca consolidar la seva molt suposada neutralitat i, sobretot, seguir fent negocis. L'amenaça europea d'imposar aranzels, brandada sovint per Von der Leyen, no sembla fer-li gaire impressió.
La mirada de la Xina sempre és llarga, bastida sobre el doble pilar d'un passat secular i d'un futur sense presses. Xi Jinping es mou per París amb parsimònia imperial. Se sap fort. Veu els líders europeus, Macron inclòs, com a col·legues políticament dèbils i peribles. Ara fa un any, Xi es va assegurar la continuïtat en el poder per un tercer mandat de cinc anys gràcies al vot unànime dels gairebé 3.000 delegats de l'Assemblea Nacional i es va convertir en el mandatari més poderós des de Mao Zedong. Les fractures europees internes, fruit d'un sistema democràtic que li resulta aliè, li deuen semblar una debilitat ingovernable. I una oportunitat. De fet, la Xina manté relacions bilaterals amb els països europeus. I ho seguirà fent. Tothom vol tenir una interlocució directa amb Pequín, del qual hi ha una forta dependència comercial.
Només cal observar quin serà el periple de Xi aquests dies. Després de París, anirà a Hongria i Sèrbia, països no precisament europeistes, sinó tot el contrari. I països on les inversions xineses són més que rellevants. Entre altres coses, finança la construcció d'una línia ferroviària entre Budapest i Belgrad. Així doncs, la voluntat de Macron d'obtenir una treva olímpica a Ucraïna coincidint amb els Jocs de París difícilment arribarà a bon port, més enllà de l'acceptació retòrica que n'ha fet Xi Jinping. La Xina segueix veient l'OTAN com un problema i una amenaça per a la pau mundial, tal com també defensa Moscou.
La veritat és que la Xina amiga que imagina Europa és més un desig que una realitat, mentre l'Europa poc cohesionada que li convé a la Xina és una amenaça massa real.
