Quina França per a quina Europa
Hem passat de l'Europa de l'esperança a la de la por. Ja fa dècades que es cova l'ou de la serp. Ha anat creixent la distància entre les elits mainstream, parapetades al poder de París, Berlín o Brussel·les, gestores de discursos ideològics que no baixen a l'arena, i una ciutadania cada cop més acorralada en un dia a dia precari. Com una ventada, l'extrema dreta està passant per davant de socialistes, liberals i conservadors amb una retòrica simplista: explota sense manies l'angoixa econòmica i identitària d'àmplies capes de la població atribuint tots els mals a una immigració musulmana reduïda al perill jihadista i ultraconservador, certament real però no extrapolable a un tot homogeni. Una extrema dreta que oblida el problema humanitari darrere la realitat de les migracions i que obvia, alhora, donar respostes polítiques plausibles als problemes concrets de la gent: habitatge, salaris, suport a la llengua, millora de l'educació, etc.
Els resultats electorals de les eleccions europees han reflectit aquest doble decalatge: la distància entre les velles ideologies governants i el carrer, i la distància entre les promeses simplificadores de l'extrema dreta i la realitat complexa. França i Europa, doncs, afronten un doble perill. D'una banda, el perill de la deslegitimació de les institucions democràtiques, tant estatals com europees, des del moment que són percebudes cada cop per més persones com a organismes allunyats i ineficaços (això sobretot és molt acusat en el cas de la UE). De l'altra, el perill que l'extrema dreta accedeixi als governs i generi noves frustracions un cop es vegi que rere la retòrica de l'odi a l'immigrant hi ha un gran buit d'impotència i, sobretot, una nul·la capacitat tant de transformació com de generació de consensos.
Personalitats polítiques com Pasqual Maragall i Jordi Pujol, des del catalanisme cívic d'esquerres o identitari de dretes, van defensar una Europa més propera a les persones, de les seves necessitats concretes i de la seva diversitat cultural. Els seus discursos no van quallar. De crisi en crisi, la cessió de sobirania dels estats a una UE de governança opaca en efecte s'ha anat produint, però no ha estat ni ben explicada ni suficient. I ara no només hi ha risc d'involució a remolc dels nacionalismes estatistes, sinó també d'afebliment democràtic. Els valors republicans i il·lustrats encarnats en el lema revolucionari francès –llibertat, igualtat, fraternitat– estan cada cop més amenaçats. La batalla cultural de l'extrema dreta posa en risc drets i llibertats conquerits amb esforç (per exemple l'avortament, com s'ha vist amb Meloni al G-7) i ridiculitza la fraternitat i la igualtat com a bonismes, exacerbant les diferències i buscant culpables en els més febles. Via xarxes socials, sense filtres, amb impunitat per tergiversar, Le Pen i companyia estan minant des de dins la democràcia a França i al conjunt d'una Europa que, a més, cal no oblidar-ho, està en guerra amb l'autoritarisme imperial de la Rússia de Putin.
