Què hi guanya l'independentisme vetant Iceta?

Per respondre a la pregunta que planteja l'editorial cal situar-se en el principi de l'operació, quan de forma arrogant i oportunista Pedro Sánchez va filtrar a la premsa que Miquel Iceta seria el president del Senat, com si fos una potestat únicament seva i no calgués una votació al Parlament. Aquesta manera d'actuar, que recorda el bateig de l'aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas sense pactar-ho amb la Generalitat ni l'Ajuntament de Barcelona, denota no només una determinada manera de fer, sinó un menyspreu absolut pels representants públics catalans i les seves institucions.

Si a això s'hi afegeix que Pedro Sánchez, de múltiples maneres, ha deixat clar que no està disposat a negociar res amb els grups independentistes de cara a la seva investidura, no és estrany que ERC, que amb 15 diputats és la sisena força del Congrés, hi hagi vist una oportunitat per posar-li la traveta i fer descarrilar el seu pla.

L'altre factor important per entendre la jugada és el context electoral. Seria ingenu pensar que darrere del moviment d'ERC no hi ha una component de tacticisme electoral. A 10 dies de les eleccions municipals, els republicans han aprofitat aquest ocasió de donar un cop damunt la taula i marcar un perfil independentista dur, potser en un intent d'equilibrar el gir pragmàtic que ha protagonitzat la formació després de l'octubre del 2017. De la mateixa manera, Sánchez també sabrà treure profit del veto a Iceta, perquè l'ajuda a desmuntar el discurs de la dreta, que veia en el nomenament una concessió als independentistes. Electoralisme a banda i banda.

Tot i així, i admetent que sotmetre el president a un bany de realitat pot resultar pedagògic, la pregunta que planteja l'editorial continua sent pertinent. Perquè la política no pot estar basada només en el curt termini i en l'emocionalitat. És cert que fins que no s'aclareixi la situació dels presos polítics i exiliats i es recuperi una certa normalitat institucional, no es podran crear les condicions necessàries per a un mínim diàleg. Però cal començar ja a tenir clar quin és l'itinerari que s'haurà de seguir. I és des d'aquest punt de vista que impedir l'accés d'algú com Miquel Iceta a la presidència del Senat podria tenir més conseqüències negatives que positives.

Primer perquè resulta difícil de justificar des d'un punt de vista merament jurídic, ja que és potestat de cada grup designar o canviar els senadors, i fins ara els independentistes no han tingut cap problema per votar candidats com Xavier García Albiol o Lorena Roldán. En segon lloc, perquè la fase de diàleg que s'ha d'obrir en algun moment amb el govern espanyol exigirà, perquè tingui unes mínimes possibilitats d'èxit, que hi hagi interlocutors que coneguin la realitat de Catalunya. I, finalment, perquè si l'independentisme vol ampliar suports, el camí no és trencar ponts amb el PSC, que malgrat tot no té una posició sobre Catalunya equiparable a la de PP, Cs o Vox. És més, votant-hi en contra es facilita el discurs victimista de Sánchez i Iceta i es dona arguments als sectors del PSOE contraris a qualsevol mena de diàleg.

Per tant, la pregunta continua sent vàlida: què hi guanya l'independentisme vetant Iceta?