Els primers moments de la covid, quan encara en dèiem només coronavirus, van ser caòtics. No se sabia ben bé què passava, predominava l’escepticisme i a la televisió es mostrava com el Clínic havia reservat “una” habitació aïllada per si n'arribava un cas a Catalunya. En aquell moment ja s’havia confinat Wuhan, el virus havia entrat a Europa i els contagis començaven a créixer arreu. L’OMS va trigar a declarar la pandèmia, però finalment ho va fer l’11 de març, i tres dies més tard ens van confinar.
El desconcert dels inicis va durar encara mesos, amb els hospitals al límit i unes experiències que els professionals que estaven en primera línia –dels metges al personal de neteja; de les caixeres dels supermercats als policies que controlaven els carrers– no oblidaran mai. Quatre anys i 20 milions de morts després, uns 30.000 dels quals a Catalunya, ens demanem al dossier d’avui si estem preparats per a una nova pandèmia.
¿Ara ho faríem millor? Què ha quedat d’aquell parèntesi de dos anys en què semblava que tot, des de la gestió sanitària fins a l’estructura econòmica, canviaria per sempre més? Potser encara vivim en aquest procés de transformació, però pel que hem pogut analitzar fins ara, hi ha moltes lliçons que no hem après.
És cert que en el terreny sanitari s’ha millorat el sistema de vigilància epidemiològica amb la creació, a Catalunya, del Sistema d’Informació per a la Vigilància d’Infeccions (Sivic), que ha doblat personal. Això en teoria ens permet anar més de pressa a l’hora de detectar els virus i també d'activar els plans d’aïllament de les persones contagiades i la cerca de contactes. El sistema de salut general, però, ja estava al límit abans de la pandèmia, es va tensar de manera màxima i voluntariosa durant la crisi i ara, malgrat l’augment de personal i d’inversió posterior, ha quedat tan tocat i faltat de personal i de mitjans que no té temps ni de plantejar-se com es pot preparar per a una nova pandèmia.
A les residències, la zona zero de la covid, gairebé tot segueix igual, i els discrets augments d’inversió i algunes petites millores en el canvi de gestió arriben amb comptagotes. La suposada febre pels balcons i la ventilació a les escoles i els habitatges està anant a la baixa. El canvi de model econòmic va deixar de ser urgent tan bon punt van tornar els turistes, i la reindustrialització europea està en camí, però va lenta.
Però possiblement han canviat més coses de les que ara som capaços de detectar, i s’aniran consolidant amb els anys. Tanmateix, el punt principal que hauríem d’haver après és fins a quin punt som vulnerables i fràgils. És a dir, que no podem tornar a anar de sobrats i cal estar preparats per a la nova pandèmia que, com ja van fer amb la primera, els científics donen per fet que vindrà.
![Manel Cervantes i Sílvia Blanes.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
