En el quart aniversari de l'1-O

BarcelonaLa vigília del quart aniversari de l'1-O, el Parlament va aprovar una proposta de resolució en defensa de la taula de diàleg amb l'Estat com a millor forma de resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. La resolució va tirar endavant amb els vots d'ERC, el PSC i els comuns i amb l'abstenció de Junts. Aquesta coincidència en el temps pot resultar decebedora per a alguns, però en tot cas és coherent amb tot el que ha passat en els últims quatre anys. Tot i que amb matisos, la majoria de l'independentisme ha passat de considerar l'1-O com un referèndum vinculant que justificava una DUI, a, en paraules de Jordi Cuixart durant el judici del Procés, definir-lo com "un acte de desobediència massiu". Aquest acte de desobediència massiu que va implicar més de dos milions de persones ha sigut, segurament, l'acte polític més disruptiu de les últimes dècades a l'estat espanyol i potser a Europa. Quatre anys més tard, però, queda clar que, tot i l'impacte mediàtic, polític i emocional brutal que va tenir, l'1-O no complia amb els estàndards necessaris per aconseguir el reconeixement internacional i, per tant, no se'l pot fer servir per justificar cap mandat democràtic que sigui externament reconegut.

La paradoxa és que sembla que els que més es van creure l'1-O i li van atorgar estatus de referèndum van ser la Fiscalia i els jutges espanyols, que van condemnar els líders independentistes a penes d'entre 9 i 13 anys de presó. Sortosament, la pressió política i al carrer de l'independentisme va aconseguir que el govern espanyol els indultés, però no hi ha dubte que els efectes de la repressió judicial que es va posar en marxa són l'herència més amarga de l'1-O, una ferida que encara és oberta. Al marge d'això, quatre anys més tard hi ha un cert consens que el pròxim referèndum que es faci ha de ser acordat amb el govern espanyol, perquè aquesta és l'única manera que tingui reconeixement internacional i tota la cobertura legal necessària per poder aplicar el resultat que en surti. La proposta de la CUP d'insistir amb un altre referèndum unilateral té molt poc suport ara mateix al Parlament, sobretot perquè es considera que aquesta és una via que ja s'ha provat i que no té sentit repetir-la sense més ni més.

Això ens porta de nou a la via de la negociació amb l'Estat, que és la que ara concita més suports al Parlament però que divideix l'independentisme i el Govern. Tot i això, cal subratllar que, així com ERC i la CUP han posat a votació les seves dues estratègies -taula de diàleg i un nou referèndum unilateral-, Junts no concreta quina és la seva via més enllà de parlar de "confrontació".

El debat de política general també deixa altres titulars, com ara la reaparició d'altres eixos més enllà del nacional, per exemple en la votació a favor de continuar negociant per l'ampliació del Prat, que ha unit els vots del PSC i Junts. I també s'ha reobert el debat sobre quan és admissible i quan no ho és posar en un compromís la mesa del Parlament amb una resolució simbòlica. Aquest dijous ha quedat clar que la presidenta, Laura Borràs, que va ser molt crítica amb el seu antecessor, Roger Torrent, considera que la resolució de la CUP sobre el referèndum no és motiu suficient per jugar-se la inhabilitació.