L'arribada d'immigrants irregulars a l'Estat ha estat aquest 2024 a nivells de rècord. Davant d'això, la pregunta pertinent no és quants en podem absorbir, sinó quants en necessitem. La societat i l'economia catalanes fa més d'un segle que funcionen gràcies a les persones que arriben de fora. Amb una natalitat de mínims, sense aquest flux migratori no hauríem experimentat el progrés que ens ha portat fins on som. Catalunya s'hauria estancat, tant en termes de població com de riquesa i benestar. Avui tindríem un pes demogràfic molt reduït. Potser seria una societat més homogènia, però amb una vitalitat i un pes cultural, científic i productiu molt menors, i un nombre de parlants del català també notablement inferior.
Quan es parla d'immigració, doncs, s'ha de parlar de model de societat i econòmic. Per regular la immigració el que cal és decidir com volem ser. Ara mateix, sense l'arribada cada any de nous contingents de treballadors seria impossible sostenir el negoci turístic, el de la construcció o l'agropecuari, o tenir cura de les persones grans o de les llars. També hi ha feines qualitatives –medicina o certs perfils de treballadors de la indústria– que demanen aportacions foranes. Aquesta és una realitat factual incontestable. Perquè "els de casa" estiguin bé i tot rutlli calen moltes persones "de fora". Tant aquí com al conjunt d'Europa, tots vivim en una contradicció flagrant: d'una banda, creix el rebuig social i polític a la immigració, de la mà de discursos identitaris simplistes d'ultradreta; i, de l'altra, el nostre benestar o la nostra subsistència en depenen. És un peix que es mossega la cua: la por a l'immigrant té a veure amb un sentiment de decadència, i per evitar la decadència necessitem saba nova. Som societats envellides.
Sobre el paper, és fàcil dir que volem immigrants ben formats. A la pràctica, no és el que demanem i necessitem. O no només. I en tot cas, amb un índex de natalitat baixíssim, seguirem sent dependents de les arribades d'homes i dones d'arreu. Dit això, la gestió de la immigració hauria de fer-se des de la proximitat –amb més competències per a la Generalitat i els ajuntaments– i la transparència: el problema no és la immigració, sinó la sensació de descontrol i opacitat. La gestió de la immigració no és fàcil, i és matèria incendiària, amb Vox, Aliança Catalana i el PP jugant amb foc. Atiar la por a l'estranger culturalment distant surt de franc. També hauria de resultar senzill generar empatia amb els que arriben jugant-se la vida. La solució, en tot cas, no pot ser deixar-los en l'alegalitat i la precarietat, situacions que alimenten els culpabilitzadors discursos d'odi o els abusos laborals. Què volem, només treballadors explotables o també ciutadans responsables amb drets i deures? En tot cas, el problema de les pasteres és dramàtic i cal atendre'l solidàriament entre territoris (dins l'Estat i en el conjunt europeu), però el gruix d'arribades a la Península es produeix de l'Amèrica Llatina gràcies a la política de visats, que Europa no qüestiona perquè són migrants que resten aquí.
Davant la complexitat del fenomen, és molt necessari parlar-ne obertament sense tabús i sense demagògies. Quants immigrants necessitem? Com els incorporem?
