Després de molta gesticulació a banda i banda, s'ha imposat el sentit comú. En temps de turbulències i maximalismes, és una bona notícia que se sàpiga trobar punts d'entesa i es faci política. Per interès mutu –tots dos hi guanyen– i per sentit de responsabilitat cap als ciutadans, PSOE i Junts han arribat a un acord per salvar les pensions, les ajudes al transport i als afectats per la DANA al País Valencià i la prohibició d'alguns desnonaments, entre altres mesures socials del decret òmnibus del govern espanyol. Políticament, uns i altres poden dir que surten vencedors d'un pols en què cap dels dos negociadors volia trencar la corda. Així com el pacte és ara un win-win, el fracàs hauria estat també culpa de tots dos. Milions de jubilats i de persones que van justes d'ingressos i que ara se senten alleujades els ho haurien retret. La política que aporta solucions i és útil és la bona, naturalment sense renunciar a posicionaments ideològics ni horitzons de futur.
Però anem a la concreció. El president espanyol, Pedro Sánchez, ha tret pit legítimament sobretot de l'aprovació d'un paquet social cabdal per al seu programa de govern, però també del manteniment de Junts dins la majoria política heterogènia que li dona suport i, per tant, de l'arraconament del PP a l'oposició sense l'eventual possibilitat de sumar socis fora de l'extrema dreta de Vox. Pel que fa al partit de Puigdemont, ha aconseguit fer valdre els seus diputats trossejant, tal com havia exigit, el decret òmnibus inicial, que de 80 mesures ha passat a 29 (n'han quedat fora sobretot les de caràcter econòmic); a més, també s'apunta el compromís, per part del PSOE, de tramitar una proposició no de llei reclamada per Junts en què s'instarà el president espanyol a sotmetre's a una qüestió de confiança al Congrés. Puigdemont ho havia posat com a condició sine qua non per seguir confiant en Sánchez. Amb tot, finalment, tal com exigeix la Constitució, el text farà recaure la competència en la presidència del govern espanyol. És a dir, que hi haurà debat però no qüestió de confiança.
La relació entre el PSOE i Junts segueix, doncs, en la línia de la normalització. Si més no en els resultats pràctics, cada cop s'assembla més a la que tenien els socialistes amb l'antiga Convergència o a la que ha seguit mantenint amb el PNB. El fet que a l'altre costat del tauler polític hi hagi un PP en competència amb Vox dissuadeix els juntaires d'arribar al trencament amb Pedro Sánchez. És veritat, com diu la seva portaveu al Congrés, Míriam Nogueras, que no se senten part de cap dels dos blocs ideològics, però també resulta obvi que els costaria molt alinear-se, ni que fos puntualment, amb la dreta radicalitzada espanyolista, amb la qual, entre altres coses, s'allunyaria l'aplicació d'una amnistia efectiva a la qual de moment s'està resistint amb dents i ungles l'alta judicatura. En tot cas, la radicalitat de PP i Vox és l'avantatge que permet al president Sánchez seguir jugant a la corda fluixa amb una majoria tan diversa i inestable. Faria bé, però, de no seguir temptant la sort i consolidar i complir els acords, a més de negociar amb temps.
