El PSOE ha de concretar els seus plans per a Catalunya
BarcelonaEl 40è congrés del PSOE ha sigut una bassa d’oli, una gran escenificació de la pau interna i del lideratge absolut que exerceix Pedro Sánchez sobre una formació que els últims anys havia patit fortes crisis internes. La imatge que escenifica la unitat del partit és l’abraçada de dissabte de Sánchez amb l’expresident Felipe González, que havia sigut molt crític amb ell. Sánchez, doncs, ja té tot el partit alineat darrere seu per portar a terme les seves polítiques.
Per això hi havia una certa expectació amb el seu discurs de clausura i el que pogués dir, per exemple, de Catalunya. En aquest sentit, Sánchez es va tornar a escudar en una defensa genèrica de la via del diàleg com la millor solució per garantir tant la “concòrdia” com la “unitat d’Espanya”. El problema és que tard o d’hora aquest diàleg s’haurà d’omplir de contingut, i fins ara ni Sánchez ni el PSOE han concretat quina és la seva proposta concreta per a Catalunya, quin és l’encaix que proposen i que hauria d’aspirar a convèncer almenys una part dels catalans que avui es declaren independentistes. Però no, en aquest aspecte l’oferta del PSOE continua sent molt genèrica. És més, en aquest congrés s’ha substituït la paraula “plurinacionalitat” per una innòcua “Espanya multinivell”, en la qual no és difícil veure-hi un inquietant pas enrere.
El nomenament de l’andalús Juan Espadas com a nou responsable de política autonòmica del partit, després de les seves crítiques a la relació bilateral amb Catalunya, tampoc és un bon senyal. I en general, en el congrés les referències a Catalunya, que és el gran problema intern que té Espanya, i que és clau per a Sánchez, han sigut escasses, com si molestés.
I és possible que el tema molesti, igual, per cert, que el debat monarquia-república, però no per no parlar-ne desapareixerà. Des d’aquest punt de vista és una llàstima que no s’hagi aprofitat el congrés per avançar en quina seria la solució socialista al conflicte català, en quines propostes concretes s’han de prendre, per exemple, per protegir de manera efectiva les diferents llengües que es parlen a l’Estat o en quin model de finançament autonòmic o quina estructura competencial defensen.
Sánchez prefereix escudar-se en l’amenaça que per a aquesta Espanya més plural que ell aspira a encarnar representa una possible aliança entre el PP i Vox. I és cert que aquesta possibilitat és real i seria catastròfica, però no pot ser una excusa per no moure’s, per no fer propostes arriscades i audaces. I és que fins i tot pactar una protecció adequada del català a la llei audiovisual costa déu i ajuda, quan en teoria forma part de l’ideari del partit.
Després de l’eufòria del congrés, Sánchez i Bolaños han de tornar a la realitat i asseure’s a negociar els pressupostos amb ERC, el PNB, Junts, el PDECat, etc. I aquí comprovaran que no n’hi ha prou amb paraules i que la confiança que s’ha de teixir entre teòrics socis necessita fets contrastables. Perquè per molt fort i unit que ara estigui el PSOE, continua igual de lluny de la majoria absoluta.