La mort del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, en el bombardeig israelià de divendres contra els quarters de la milícia proiraniana en un barri de Beirut situa el conflicte del Pròxim Orient en una nova dimensió, en què totes les mirades es dirigeixen cap a l'Iran. El cert és que el front libanès està sent molt més exitós per a Benjamin Netanyahu que el de Gaza, on després d'un any encara continua estancat. Se suposava que Hezbollah, que té el suport explícit de l'Iran, era una organització molt més poderosa que Hamàs, però les darreres setmanes ha quedat fortament debilitada després de les explosions dels dispositius cercapersones, que van afectar centenars de milicians, i ara, sense Nasrallah, queda a més escapçada. És evident que la intenció indissimulada de Netanyahu és desafiar l'Iran i provocar una guerra generalitzada al Pròxim Orient que involucri tant el règim dels aiatol·làs com els Estats Units. Per això la mort de Nasrallah s'ha d'interpretar com l'enèsima provocació a Teheran, que de moment només respon amb una retòrica inflamada en què promet venjança. Caldrà veure com es vehicula aquesta venjança, però de moment no sembla que Teheran estigui interessat en un enfrontament total.
La qüestió és què ha de fer la comunitat internacional davant d'aquesta escalada bèl·lica que sembla no tenir fi. ¿S'ha de permetre que Israel incendiï tota la zona per venjar els atacs de Hamàs del 7 d'octubre a la recerca d'un nou ordre geopolític que asseguri la seva preeminència a la zona? Quines conseqüències pot tenir aquest conflicte en les relacions entre el món islàmic i Occident?
D'entrada cal dir que el somni israelià de tenir unes fronteres segures i reconegudes pels seus veïns difícilment es pot imposar a sang i foc i a costa de milers de víctimes. La supremacia militar israeliana pot servir per guanyar guerres, com ja ha succeït en el passat, però no per assegurar la pau, tal com també s'ha vist. Netanyahu està jugant amb la comunitat internacional fent veure quan li convé que està disposat a explorar una via diplomàtica, quan en el fons està decidit a jugar la carta militar fins al final. Davant d'aquest escenari fora bo que la Unió Europea i els Estats Units, que són els principals aliats de Tel-Aviv, concertessin una posició comuna per pressionar el govern israelià d'una manera efectiva. La clau de volta, evidentment, la té Washington, que és qui proveeix Israel de l'armament i les municions necessaris per continuar la seva campanya en dos fronts.
A les Nacions Unides ja s'ha vist clar aquesta setmana quin és el posicionament de la majoria de països, i com el suport, explícit o implícit, a Israel està fent més fonda que mai l'esquerda entre Occident i la resta del món, que veu com es massacren civils cada dia sense que hi hagi voluntat real de parar els peus a Netanyahu. I la guerra total que busca pot tenir conseqüències imprevisibles i nefastes per a tothom, incloent-hi els israelians.
