Ja fa temps que la situació del català és motiu de preocupació, sobretot per la baixada de l'ús entre els joves, però hi ha un aspecte sobre el qual no s'ha posat prou l'accent, i és la manca de professors de llengua catalana que pateix el sistema educatiu. Tant és així que fins a un 40% de les substitucions de català no s'acaben cobrint per manca de candidats. Aquesta realitat respon a múltiples causes, però sens dubte és necessari actuar per trobar solucions. El cas és que durant els anys 80 i 90 els professors de català eren persones motivades, ben vistes socialment, i que eren conscients que amb la recuperació de l'autogovern tenien una tasca clau en la recuperació de la llengua després del període franquista. Avui aquest component activista ja s'ha perdut, i és lògic que sigui així, i els professors de llengua pateixen els mateixos problemes que la resta: manca de prestigi, crisi de les humanitats, poques eines per fer front a la complexitat que es viu a l'aula, estrès, etc. A les últimes oposicions, a l'especialitat de llengua catalana van quedar 105 places vacants. I això és així perquè cada cop hi ha menys estudiants de filologia catalana, malgrat ser de les carreres amb una ocupabilitat més elevada, i els pocs que hi van tenen l'ensenyament només com a pla B.
El reportatge que signa Laura Serra descriu amb cruesa aquesta realitat, en què està en perill el relleu generacional a les aules dels pròxims anys, en què es jubilaran molts dels professors que hi van començar a treballar als anys 80, i a més està previst que augmenti l'alumnat de l'ESO. Els testimonis expliquen que ser professor de català avui dia no és fàcil, ja que no hi ha la consciència que existia fa anys que calia aprendre català, i molts alumnes desenvolupen hostilitat cap a la llengua pròpia del país. La situació s'ha anat trampejant a còpia d'habilitar com a professors de català llicenciats en altres matèries que no són la filologia, però no està gens clar que hagi funcionat perquè això ha fet baixar el nivell, segons els experts.
D'alguna manera hi ha una situació d'emergència que s'ha d'abordar. La manca de vocacions s'ha de compensar d'alguna manera. I si avui ja no es pot tenir aquell esperit activista i compromès amb la llengua que va caracteritzar la primera fornada d'ensenyants de la democràcia, caldrà buscar altres solucions per fer atractiva la docència, i en especial la de llengua catalana. Hi ha una part del problema que és global i que afecta l'ensenyament en general, i una altra que és específica del català. No és el mateix ensenyar llengua catalana avui que fa 20 o fins i tot 10 anys. La realitat ha canviat molt i es necessiten unes habilitats diferents i també un suport més gran. Però no tot és un desastre, perquè hi ha exemples exitosos que es poden generalitzar.
Estan molt bé tots els plans per recuperar l'ús de la llengua al carrer, però hem de ser conscients que si falla l'escola, és a dir, el coneixement bàsic, tot l'edifici s'ensorrarà. Aquesta hauria de ser una prioritat absoluta del pròxim govern de la Generalitat.
