Els problemes de la justícia no són només a la cúpula

Fa uns anys que el focus en la justícia apunta cap amunt. La situació d’interinitat del Consell General del Poder Judicial, en un clar incompliment constitucional i havent dimitit el seu president, Carlos Lesmes, i la incapacitat del PSOE i del PP per pactar una renovació de càrrecs a la cúpula judicial espanyola han fet alçar la veu fins i tot a les autoritats europees. En paral·lel, però amb molts vasos comunicants, l’evolució judicial del Procés ha fet evidents els vicis adquirits per l’actual governança dels jutges, igualment perfectible en aquest sentit a ulls europeus. Però no és la cúpula l’única pota que no funciona: l’administració de justícia, la part que correspon al govern, fa aigües, com expliquem avui a la secció de Societat. I el pitjor és que també fa temps que se’n té constància i tampoc s’hi posa remei.

Situacions com arribar a un judici per acomiadament quan ja s’ha esgotat el subsidi d’atur o tardar més de dos anys a cobrar una indemnització –quan les despeses quotidianes no tenen aquest parèntesi– han passat de ser l’excepció a ser habituals en els jutjats de l’àmbit social o laboral, on la majoria de judicis ja s’assenyalen a dos anys vista. Però fins i tot passa també en l’àmbit penal. I a aquesta normalitat hi hem d’afegir els casos extrems.

El panorama ha tornat a fer-se evident i visible perquè el Tribunal Constitucional, el 10 d’octubre, ha acabat pronunciant-s’hi. Ho reclamava un advocat andalús, perquè és en aquella comunitat on s’arriba al límit: un judici per accident laboral triga de mitjana 45 mesos a començar. Però Catalunya no en queda massa lluny: és el segon territori de l’Estat amb retards més acusats. El que n’ha dit el TC és que els retards, “injustificables”, vulneren “el dret a la tutela judicial efectiva i a obtenir una resolució en un termini raonable”. I rebla el clau destacant que estem parlant de casos que no tenen, jurídicament, “una especial complexitat”.

És a dir, el problema no és qualitatiu, sinó de quantitat de recursos o, com a molt, d’optimització. Els diversos actors implicats situen la recepta en “més recursos i més jutjats” per restablir terminis.

Perquè la deriva no afecta només la pura acumulació de feina als jutjats ni crea només incomoditats (conculcació de drets!) als afectats. Els sindicats denuncien un efecte perniciós: hi ha empreses que s’aprofiten de la situació, en casos de litigi treballador-empresa, i observant els retards, l’afectat té tendència a acceptar una indemnització cada cop més baixa. No només això, hi ha empreses que ja per sistema es neguen a conciliar, sabent que l'entrada del cas en un jutjat, amb el subsegüent pas del temps, jugarà més a favor seu que del treballador. Si això es trasllada a l’àmbit penal, s’hi afegeixen condicionants d’especial complexitat, com la possible presó preventiva o el desastrós efecte que pot tenir en casos de violència masclista.

És urgent que les administracions amb capacitat d’actuació (Estat, Generalitat) hi posin remei. Hi estan obligades, perquè és una situació que perjudica tots els actors i frustra els jutges i fiscals que intenten ser justos. I també per no contribuir a una erosió de la justícia que afecta per igual la cúpula i la base.