Girant la dita tradicional, es pot retratar la protesta de la pagesia amb un "no plou sobre sec". En un doble sentit: el sentit que literalment fa referència a la persistent sequera que afecta Catalunya –les restriccions al reg imposades per la Generalitat han agreujat la situació en moltes explotacions agràries– i el sentit figurat d'un conjunt de problemes que no han fet sinó aguditzar-se els darrers anys. Quins factors? Doncs bàsicament uns preus molt baixos al comerç majorista en contrast amb el preu final que paguen els consumidors i amb uns costos de producció que no paren de créixer; una política agrària comunitària (PAC) de la UE més enfocada als problemes del nord que als del sud; la competència deslleial dels productes extracomunitaris, que acaben esquivant els controls d'entrada a Europa, i la combinació letal de burocràcia i continus canvis legals. Els pagesos catalans ho tenen clar: si els francesos i els alemanys s'han plantat, ells encara més. Es veuen com els últims dels últims.
A Catalunya, la població activa agrària se situa actualment en l'1,7%, quan fa un segle superava el 40%. La superfície agrícola també ha anat minvant: ara ocupa el 25% del territori (el 1989 era el 31,7%). Els boscos han guanyat molt terreny: avui suposen més del 60% del país. En l'actualitat, en municipis de menys de 5.000 habitants hi viu un 10% de la població catalana, mentre que fa un segle era més del 50%. És aquesta Catalunya buida i pagesa la que està sortint a protestar. Malgrat la pèrdua de pes relatiu en termes poblacionals i econòmics, reclama el seu rol decisiu pel que fa a la producció alimentària de proximitat, a la protecció del paisatge, a la lluita contra el canvi climàtic i a l'equilibri territorial. Reclamen, en definitiva, una discriminació positiva. Els pagesos se senten oblidats i tenen la impressió que les decisions que es prenen a Barcelona –on aquest dimecres arribaran les tractorades–, Madrid i Brussel·les no tenen en compte les seves necessitats i especificitats.
En efecte, la Catalunya ciutat segueix mirant al camp amb poca empatia, només com a destí de lleure. El tòpic del pagès vell remugaire es manté injustament vigent, fruit d'un gran desconeixement urbanita. Malgrat els problemes evidents, no es valoren els esforços del camp per renovar-se i reinventar-se, per anar cap a explotacions sostenibles que revitalitzin la vida rural. En aquest sentit, al contrari del que ha passat a Alemanya o a França, i també en bona part a Espanya, la pagesia d'aquí ni s'ha deixat manipular per la ultradreta ni ha estat especialment combativa contra la política verda comunitària –al capdavall, també està patint la sequera, oi?– i en especial contra la proposta legislativa sobre l'ús sostenible dels pesticides, que la cap de l'executiu europeu, Ursula von der Leyen, acaba d'aturar. L'objectiu de reduir un 50% l'ús dels plaguicides químics i posar fi als més perillosos el 2030 probablement perdrà ambició. L'agenda verda de Von der Leyen també recularà en l'exigència al sector agrari i ramader de reducció del 30% de les emissions entre el 2015 i el 2040 –que és el que preveia abans de l'onada de protestes.
El camp català té agenda i veu pròpies i es vol fer sentir. Igual que ha fet Brussel·les, també Barcelona i Madrid han d'escoltar.
