L’any passat es van signar 31.080 contractes de lloguer a Barcelona, gairebé un 38% menys que l’any anterior, segons l'Observatori Metropolità de l'Habitatge. No hi havia una xifra tan baixa des del 2009. Però també va ser l’any en què es van extingir menys contractes de lloguer: 26.040, gairebé un 32% menys que el 2022. El nombre de lloguers, doncs, va créixer, però només en 5.040. La dada més baixa des de la pandèmia. Així doncs, no és que desapareguin els habitatges de lloguer, però se n’està estancant el creixement i, sobretot, el que hi ha és menys rotació. Els barcelonins que viuen de lloguer triguen més a canviar de pis. I les immobiliàries que es dediquen al lloguer ho han començat a notar. Algunes, sobretot les més petites, han hagut de reduir el nombre de treballadors que es dediquen als lloguers i destinar una part del personal a altres tasques.
Les dades de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge indiquen que el parc d’habitatges de lloguer de Barcelona creix de manera ininterrompuda des del 2009, tot i que l’any passat va créixer menys que mai, només un 1,9%. Però no és estrany que els barcelonins que estan de lloguer s’ho pensin dues vegades abans de canviar de pis. La demanda continua augmentant i, per tant, els preus es disparen. El primer trimestre de l’any el preu mitjà del lloguer ja s’havia enfilat als 1.200 euros, segons les dades de les fiances dipositades a l’Incasòl. Fa alguns dies publicàvem que llogar una habitació a la capital fins i tot ja fregava la meitat del salari mínim.
Aquesta situació, evidentment, dificulta l’emancipació dels més joves, però també que els que no ho són tant se’n puguin anar a viure en parella o fins i tot que es plantegin tenir fills. D’altres opten per anar-se’n a viure fora de la ciutat, però la situació actual del transport públic, sobretot de Rodalies, no ajuda a fer-ho gaire viable, si s'ha de continuar treballant a Barcelona. El problema de l’habitatge a la capital, i sobretot el del lloguer, ja no és de ciutat, és un problema metropolità i que té conseqüències a tot el país.
Hi ha dues grans vies per afrontar aquesta situació amb una visió a llarg termini, que no acabi generant més problemes. La primera implica resoldre d’una vegada per totes els problemes de la xarxa ferroviària, amb rapidesa, que dificulten encara més la vida dels que han hagut d’anar a viure fora de Barcelona. I també implica no quedar-se aquí i continuar reforçant la xarxa de transport públic, si no es vol acabar amb una ciutat congestionada. La segona és ampliar el parc d’habitatges de lloguer de la ciutat. I sí, caldrà un esforç important perquè les administracions augmentin el nombre d’habitatges protegits per arrendar, però no n’hi haurà prou. També cal trobar la manera de fer que arribin més habitatges de preu lliure al mercat de lloguer. Més enllà de la regulació necessària per frenar l’especulació, per rebaixar la pressió de la demanda caldrà més oferta.
