El problema demogràfic català

Les últimes dades confirmen la tendència a la davallada de la natalitat a Catalunya, un procés que ve de molt enrere i que, lluny d'aturar-se, es consolida. La pandèmia ha alterat poc la corba. És una qüestió endèmica, que ja es debatia al país fa un segle: només cal recordar el llibre Catalunya, poble decadent, del 1935, de l'economista pioner de la demografia catalana, Josep A. Vandellós. L'augment de població només ha estat possible en el nostre entorn, des de principis del segle XX, gràcies a les diferents onades d'immigrants, sense l'aportació dels quals el progrés econòmic del país no hauria estat possible. Però el cas és que aquesta població nouvinguda, un cop establerta aquí, acaba adoptant els patrons natalicis de la Catalunya contemporània, una societat urbana i avançada. Els nuclis familiars fa dècades que s'han anat reduint a un fill o dos per parella. Queden lluny les famílies nombroses més pròpies de l'entorn rural o del catolicisme benestant.

Avui la taxa de fecunditat catalana està en 1,2 fills per dona, i l'edat mitjana en què es té el primer fill s'acosta als 32 anys. Cada cop es retarda més l'edat de la maternitat. Fins i tot creixen els embarassos en dones de més de 50 anys. Perquè una població no decreixi, la taxa o índex de fecunditat ha d'estar una mica per sobre dels 2 fills per dona. En països com Corea del Sud, amb una taxa de 0,8 fills per dona, la situació és crítica. També han saltat les veus d'alarma al Japó o a Itàlia, i a la Xina, que ha perdut el lideratge poblacional davant l'Índia, també hi ha preocupació. Estem, doncs, davant d'un problema mundial. Si fins fa poc la preocupació global era l'excés de població, ara s'està girant la truita. Un decreixement accelerat també pot resultar perillós, sobretot perquè el fenomen de la baixada de natalitat va acompanyat arreu d'un increment de l'esperança de vida i, per tant, d'un envelliment de la població.

El cas català (i l'espanyol, molt similars) s'han de valorar en aquest context. Un descens acusat de la població jove pot suposar un problema social i econòmic. Com es mantindrà i qui cuidarà la gent gran? Qui pagarà les pensions? Com es mantindrà el dinamisme econòmic? Com resulta evident, només hi ha dues vies. Una és impulsar la natalitat amb mesures socials i estímuls econòmics, i anar cap a un mercat de treball robust i qualitatiu que doni oportunitats de progrés a les parelles joves que ara es mouen en la precarietat i no poden accedir a un habitatge. L'altra és confiar en l'arribada d'immigrants. Segurament la solució realista i pragmàtica és una combinació de totes dues vies. Cal buscar una recuperació de la natalitat i, alhora, continuarà sent necessària la incorporació de nouvinguts. En aquest sentit, té lògica demogràfica i econòmica, a més de social, que el ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migració hagi anunciat que facilitarà encara més la incorporació al mercat de treball de persones en situació irregular amb el requisit de formar-se sempre que acreditin que han passat dos anys des de la seva arribada.

L'evolució demogràfica és un assumpte cabdal, i coral, sobre el qual cal actuar en àmbits molt diversos amb decisió i responsabilitat.