El problema de l’habitatge a Catalunya és segurament el més greu i el de més ampli espectre que té el país en termes d’equitat i progrés social. Fa només quatre dies el departament de Territori va publicar el que havia anunciat feia tres mesos: que amplia en 131 els municipis amb mercat residencial tensat. A l’espera que el ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana ho validi i entri en vigor, Catalunya té 271 municipis afectats, en els quals viuen 7 milions de persones, un 90% de la població.
Per la seva dimensió i per la seva naturalesa, aquest problema no té fàcil solució. Regular els preus de lloguer o limitar l’afectació del turisme sobre l’habitatge (limitar les llicències de pisos turístics i regular els lloguers de temporada) en són algunes. Però la més efectiva seria que existís un gran parc d’habitatge públic que fos capaç de condicionar els preus del mercat. Això és el que passa en ciutats com Viena i la seva àrea metropolitana, on fa més d’un segle que l’habitatge està en bona part gestionat per l’administració: un 60% dels vienesos viuen en els prop de 200.000 habitatges públics de la ciutat.
Avançar en aquesta línia no és fàcil. Viena ho va poder fer a partir de les especials (desastroses) condicions econòmiques i socials del final de la Primera Guerra Mundial. A Catalunya i Barcelona, amb el mercat desbocat, el punt de partida és diferent. De fet, Barcelona i Catalunya (i Espanya) tenen un gran dèficit d’habitatge de lloguer protegit. La mitjana als països de la UE és del 9%, amb puntes com la dels Països Baixos (prop d’un 35%). Ni a Catalunya (prop d’un 1,7%) ni a Espanya (per sota de l’1,5%) arriben al 2%. La liberalització dels lloguers de fa gairebé 40 anys (l’anomenat decret Boyer, pel llavors ministre d’Economia i Hisenda Miguel Boyer) ha acabat portant a la situació insostenible actual, en què moltes famílies, molts joves i molta gent gran no poden tenir una vida digna en un espai segur.
És cert que s’ha posat fil a l’agulla. El departament de Territori ha iniciat el pla territorial sectorial de l’habitatge, que preveu arribar al 10% d’habitatge de lloguer social en els municipis tensats en un màxim de vint anys.
I, en aquest context, l’operació que s’està negociant entre l’Incasòl i la Fundació Bancària La Caixa és un primer pas interessant. Hi ha hagut operacions prèvies, els últims anys, amb un total de 461 habitatges adquirits per destinar-los al lloguer social (la majoria negociats amb la Sareb), i fins i tot una operació notable també amb La Caixa a Reus que va suposar 32 habitatges de cop. Però ara estem parlant de 500 habitatges d’una tacada. Estaria bé que arribés a bon port.
L’estratègia té una doble virtut: incorpora nou habitatge social al parc públic i soluciona, o hauria de solucionar, la situació delicada de molts llogaters actuals. Però el que és important és que, a diferència del que ha passat en les últimes dècades, l’habitatge públic romangui públic i no passi a ser propietat dels qui se’n beneficien. N’hi ha prou de recordar que el parc de protecció oficial existent de fa anys es reduirà en un 50% d’aquí al 2030.
Per tant, això hauria d’anar acompanyat de polítiques de gestió i manteniment adequat d’aquest parc. Perquè no hi ha una sola decisió que sigui una solució. El problema s’ha de gestionar durant anys, s’hauran d’anar prenent decisions. I no un sol govern.
