Privatitzar la policia?
BarcelonaHi ha serveis bàsics, relacionats amb drets universals, que formen part del nucli dur de l'estat de benestar que va quallar a l'Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. L'educació i la sanitat en serien els dos pilars fonamentals. A Catalunya, però, darrere aquests dos àmbits hi ha una llarga tradició d'iniciatives de la societat civil que ha enllaçat amb una tendència global de col·laboració público-privada. En els subministraments essencials, com l'energia (electricitat i gas) o l'aigua, el patró més general ha sigut, des de fa dècades, les concessions al sector privat, tot i que ara hi ha, en el cas de l'aigua, un retorn a la municipalització. En l'habitatge, el sector privat també ha tingut un paper central, malgrat que també en aquest cas el sector públic comença a prendre la iniciativa per regular preus i ampliar el seu parc de pisos. Finalment, la seguretat (policia i exèrcit) ha quedat exclusivament en mans públiques, per evitar els riscos d'externalitzar el monopoli de la violència.
Ara, però, a causa d'un repunt de la inseguretat, hi comença a haver, en l'àmbit municipal, experiències de contractació de serveis privats de vigilància a càrrec d'ajuntaments. Es tracta en la majoria de casos d'un augment de robatoris en cases situades en urbanitzacions o carrers allunyats del centre i, per tant, difícils de vigilar amb efectius de la Policia Local o el Mossos. És un tipus d'urbanisme dispers que va proliferar, per raons especulatives, fa uns anys sense calcular els costos que tindria a llarg termini per als municipis. A això s'hi afegeix el dèficit d'efectius de la policia catalana en aquests últims anys. Davant la pressió dels veïns, que lògicament exigeixen seguretat, alguns municipis, com Premià de Dalt o Matadepera, han començat aquestes experiències de contractació de seguretat privada per a les quals compten amb el consentiment dels Mossos, i de moment són temporals i d'urgència.
Les experiències plantegen, però, molts interrogants. ¿Un vigilant privat, al no tenir les mateixes atribucions que la policia municipal, resulta efectiu? ¿Fins a quin punt pot fer servir la força? Qui s'ho podrà permetre? ¿Pot ser un primer pas cap als barris o pobles rics bunqueritzats que ja hi ha als Estats Units i en altres països? El que és segur és que aquests vigilants privats no tenen ni la mateixa formació ni la mateixa voluntat de servei cap a la ciutadania. I que aquesta ciutadania no els veu amb una autoritat semblant a la d'un policia. El canvi es produeix, a més, en un moment de demanda social de més democratització i control dels cossos i forces de seguretat públics, cosa que contrasta amb aquesta externalització fruit d'urgències locals de vegades comprensibles però que són també qüestionables. Per tot plegat molts municipis haurien de reflexionar sobre si és lícit autoritzar urbanitzacions aïllades si després no es tenen els mitjans per assegurar serveis com el de la vigilància.
Un estat del benestar avançat, igual com necessita bones escoles i bons hospitals, també necessita cossos policials públics, democràtics i transparents que garanteixin la seguretat ciutadana.
