Pressupostos: un últim esforç, sisplau
Els pressupostos són la llei més important de què cada any es dota –o s'hauria de dotar– un país. Tenen el màxim calat polític i una gran afectació en la societat. I ara mateix a Catalunya estan en perill. Després de dos mesos de negociació, els comptes de la Generalitat no estan ni molt menys assegurats. En realitat, estan a punt de descarrilar. El Govern en minoria d'ERC no disposa de prou suports parlamentaris: les converses a tres bandes fins ara només li han reportat l'aval dels comuns, amb els quals no en té prou. JxCat, antic soci de govern, tot i ser en bona part responsable dels números, hi ha marcat cada cop més distàncies, mentre que el PSC, tercer negociador, ha anat apujant el preu del seu hipotètic vot favorable.
En un gest que caldria veure si és més retòric que real, aquest dilluns els republicans s'han obert per primer cop a estudiar l'últim escull que els separa dels socialistes: el futur de l'autopista B-40 al seu pas per Terrassa, Sabadell i Castellar del Vallès, que històricament formava part del Quart Cinturó, l'autopista orbital que havia d'unir Martorell amb Granollers. Però la resposta del PSC a aquest canvi no ha estat precisament encoratjadora. Reclamen un compromís més diàfan.
Uns i altres sembla que estiguin jugant al gat i la rata. La dilació i el tacticisme, a més de posar en perill uns quants milers de milions que molts sectors esperen amb candeletes, estan afectant greument la credibilitat dels mateixos negociadors. Tothom en sortirà perjudicat: ERC haurà de governar amb la incomoditat d'uns pressupostos prorrogats i la necessitat de negociar al Parlament qualsevol modificació. El PSC quedarà com el qui al final va dir que no.
Al ciutadà del carrer li costa d'entendre tantes maniobres. Més enllà de les seves divergències, els agents socials (sindicats i patronals) mantenen la pressió adreçada tant a Aragonès com a Illa perquè es desencalli el bloqueig. Per interès de país. Amb pressupostos prorrogats és evident que Catalunya no es paralitza, però també ho és que s'alentiran moltes inversions i partides, i algunes es perdran. I això, amb una economia tocada i una realitat social amb moltes vulnerabilitats, és una mala passada que ens farem tots plegats. Seria imperdonable que un cop més prevalguessin els càlculs partidistes, naturalment legítims, però que a vegades cal saber aparcar.
Abans de donar per perduts els comptes i d'inaugurar l'habitual espectacle de retrets mutus que marcaria els pròxims mesos, estaria bé fer un últim esforç. Si ho proven, potser uns i altres descobreixen que la capacitat de cedir, tan poc usual, té premi entre l'electorat. A hores d'ara, i a les portes d'un nou cicle electoral, un gest de responsabilitat sense guanyadors ni perdedors tindria un caràcter tan inèdit que suposaria un guany mutu.
Però no ens podem fer il·lusions. Més aviat tot porta a pensar que hi haurà trencadissa. De fet, la retirada de Collboni del govern municipal de coalició de Barcelona és un mal auguri, un senyal que el PSC està deixant anar amarres en els diferents fronts i que ha posat com a prioritat la cursa electoral per sobre de la governabilitat, tant a Barcelona com a Catalunya.
