La millor demostració de solidesa d'un govern és l'aprovació dels pressupostos. En un govern de coalició, això encara és més cert. I en un govern de coalició sense majoria parlamentària, encara més. La situació de sortida de la doble crisi pandèmica, que ha estat sanitària i encara és econòmica, dona un plus afegit a aquesta necessitat peremptòria d'estabilitat governamental. Si a tot plegat hi afegim que, gràcies precisament als fons europeus Next Generation per impulsar la sortida de la crisi els del 2022, seran els pressupostos rècord de la Generalitat de Catalunya, ja som al cap del carrer. D'aquí que el conseller d'Economia, Jaume Giró, de JxCat, insistís ahir amb màxim èmfasi en la presentació dels números al Parc de la Ciutadella que aquest projecte de comptes tirarà endavant tant sí com no. "Pressupostos o pressupostos", va concloure. Tot i mantenir la CUP com a soci parlamentari prioritari, i donar tot el marge als anticapitalistes per prendre la decisió a la seva manera, no va descartar altres aliances si són necessàries. Perquè l'objectiu de país, i de govern, és que l'administració catalana no hagi d'anar al 2022 amb uns pressupostos prorrogats que restarien molta força a la seva actuació política. Rere aquest posicionament contundent cal entendre que hi ha, doncs, la convicció compartida d'ERC i JxCat de reforçar l'executiu de coalició independentista i de demostrar el seu pragmatisme per tirar el país endavant en moments difícils i decisius. La sortida de la crisi demana grans esforços a tothom, i el sector públic ha de ser un motor i un exemple. Si aquest motor queda coix, si es perd l'oportunitat d'uns pressupostos expansius que, a més, fan èmfasi tant en les polítiques socials (salut, educació, habitatge, cultura) com en la reactivació econòmica, a més d'incorporar novetats programàtiques com la conselleria de Feminismes, s'estarà fent un trist favor al país.
Tot això és el que hauran de dilucidar les bases de la CUP a l'hora de decidir el seu posicionament final, que es pot allargar perquè podria incloure la presentació d'una esmena a la totalitat però seguir negociant. Hi ha, doncs, marge temporal. Però, al mateix temps, els partits de la coalició de govern, si efectivament tenen clar, com així sembla, que els pressupostos són irrenunciables, hauran de començar a explorar altres vies davant l'eventualitat que els anticapitalistes decideixin quedar-ne al marge. En aquest cas, s'entraria en una relació de quid pro quo a l'hora de negociar els pressupostos de l'Estat i de la Generalitat, cosa que, esclar, restaria capacitat de pressió als partits independentistes a Madrid des del moment que també ells estarien necessitats de suport a Barcelona. Uns i altres es necessitarien. Aquest és el panorama que podria obrir-se si la CUP es despenja de la majoria independentista. Les pròximes setmanes, per tant, seran crucials per veure quin rumb agafa la governabilitat tant a Catalunya com a l'Estat.
