Els pressupostos de Collboni... i de qui més?

L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha presentat el seu primer projecte de pressupostos. Uns comptes que tenen tots els números per passar el primer round de les ordenances fiscals (la setmana que ve). Els tres grups amb els quals eventualment pot sumar el PSC (comuns més ERC, d'una banda, o Junts, de l'altra) no volen quedar al marge d'una negociació el final de la qual el calendari situa per a després de la investidura de Pedro Sánchez. Colauistes, republicans i juntaires volen ser a la partida i, així, mantenir les possibilitats d'entrar al govern de la capital o, en tot cas, de condicionar els pressupostos des de fora.

D'entrada, doncs, Collboni té marge de maniobra per negociar a diferents bandes, tot i que amb els grans números a la mà sembla clar que els gestos que ha fet van en la direcció d'un govern d'esquerres. Posar la càrrega dels ingressos en els turistes –en especial, als pisos turístics i als creuers; no tant als hotels– i en les terrasses –eliminar la bonificació del 75% vigent des del covid– són dos moviments en aquesta direcció, com també ho és l'aposta inversora en habitatge o en el Pla de Barris, dues prioritats colauistes. En el cas de les terrasses, Collboni fins i tot es desdiu d'una promesa electoral feta al Gremi de Restauradors. Però és que el que fins ara havia estat pràcticament una barra lliure pel que fa a taxes a les terrasses –en el seu moment necessària per reactivar el retorn del públic esquivant el problema dels espais tancats en plena pandèmia–, ara ja no té raó de ser: el sector s'ha refet. La recaptació prevista per aquest concepte se situaria el 2024 en 5,8 milions, encara lluny dels 8,2 que els correspondria, però més dels 2 dels últims exercicis.

Des del punt de vista del discurs, l'equip socialista ha insistit que l'aposta no és anar ni contra els turistes ni contra el negoci turístic, però sí exigir-li més implicació en benefici del conjunt dels ciutadans. Sembla raonable, sobretot quan els contribuents locals patiran aviat –com s'acaba d'anunciar– un increment del preu de l'aigua i ja han hagut d'estrènyer-se el cinturó amb la factura elèctrica i amb l'alimentació. En els preus per al turisme, malgrat que creixi la pressió impositiva, hi ha marge d'augment: el topall dels 4 euros de la taxa turística aplicat a pisos turístics i creuers d'estada curta és una mesura més aviat tímida. Entre altres coses perquè Barcelona segueix sent una ciutat atractiva, també en termes econòmics, en comparació amb altres destins europeus. La bona marxa de l'economia de la ciutat, com també de la catalana i l'espanyola, es deu en bona part al turisme, element clau que explica les positives previsions de creixement de l'FMI per a Espanya, les millors d'Europa. Sense carregar-nos la gallina dels ous d'or, se li pot exigir més en termes de contribució al bé comú. Una exigència que de passada també hauria de repercutir en l'aposta per un turisme més qualitatiu que quantitatiu, acompanyada d'una millora dels sous i de la professionalitat del sector.

Barcelona necessita uns nous pressupostos i un govern fort i estable si vol fer un salt endavant en termes de benestar i equitat.