L'antidiplomàcia de Josep Borrell

BarcelonaJosep Borrell, ministre d'Exteriors d'Espanya, té un problema greu. I el tindrà mentre hi hagi presos polítics a l'estat que ell representa. Ell i el seu govern poden dir-ne polítics presos, però la justícia de diversos països europeus, amb la seva negativa a extradir els polítics independentistes exiliats, ja ha deixat clar, per comparació, que els empresonaments de líders catalans que s'han produït a Espanya no són raonables. No ho són en el marc d'estats de drets consolidats com Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit o Suïssa. En aquests països no s'haurien produït. Deixant de banda la justícia espanyola, arreu costa de veure malversació de diners públics –ni tan sols la va veure l'aleshores ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro–, i encara més indicis de rebel·lió en l'actuació escrupolosament pacífica d'uns polítics i uns activistes el delicte dels quals va ser convocar la gent a votar. Costa molt sostenir aquestes acusacions. Costa molt acceptar que polítics honestos i demòcrates de llarga trajectòria, en alguns casos coneguts i respectats al Parlament Europeu, visquin tancats entre reixes des de fa un any.

Per això, malgrat l'habitual complicitat entre estats que comporta la 'realpolitik', hi ha veus a Europa que expressen la seva incomoditat amb el que està passant a Espanya respecte al moviment sobiranista català. Veus com la del president del Parlament flamenc, Jan Peumans, que ha definit Espanya com un estat "incapaç de complir les condicions per formar part d'una Europa democràtica". Veus com la d'Amnistia Internacional, que acaba de reclamar la sortida immediata de la presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. I com més s'allargui aquesta arbitrarietat judicial espanyola, més probabilitats hi ha que sorgeixin noves veus. La solidaritat entre estats té el seus límits.

És això el que hauria de preocupar a Borrell. S'equivoca quan cada cop que alguna autoritat política o institucional li esmena la plana en aquest assumpte, reacciona renyant-la o fent-ne un 'casus belli'. És una manera més de mostrar la incapacitat per tractar políticament un problema polític. El càstig diplomàtic de Borrell a Bèlgica diu molt poc de la seva capacitat diplomàtica i diu molt de l'obsessió espanyola per silenciar tota dissidència, no només interior, sinó també exterior. Negar a altres països el dret a dissentir políticament sobre la manera com l'Estat afronta el conflicte amb Catalunya no fa cap favor a la imatge d'Espanya, al contrari: l'empeny cap a l''Spain is different' d'altres èpoques. A Europa ningú dubta que Espanya és democràtica, esclar, però alguns comencen a pensar que potser no és prou madura, que potser la seva justícia està massa condicionada per un nacionalisme intransigent, com s'ha vist aquest dimecres mateix amb un altre episodi: el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha vetat la participació d'una càrrec de la conselleria de Justícia de Catalunya en una reunió on participaven representants de totes les comunitats autònomes perquè portava un llaç groc. És inaudit que un òrgan així coarti la llibertat d'expressió d'un representant institucional. Són coses que a Europa no s'entenen.