Prenguem-nos seriosament l'avís de l'incendi de Hawaii

El vent de l'huracà Dora, la vegetació massa seca –el 16% de Maui està en grau 2 sobre 4 de sequera– i la baixa humitat han empès les flames a Maui en un devastador incendi que ha cremat la ciutat de Lahaina, gran destinació turística de Hawaii, on ha deixat com a mínim 36 morts. La ciutat, amb 13.000 habitants i que va ser la capital del Regne de Hawaii entre el 1820 i el 1845, amb els seus museus i edificis històrics, ha quedat calcinada.

Aquest estiu les flames també han fet estralls en llocs com Grècia, Itàlia, Califòrnia i el Canadà. La crisi climàtica, les sequeres i els huracans cada vegada més intensos i freqüents han influït en molts dels focs d'aquest estiu. A Catalunya, incendis com el de Portbou i els d'avui a Tivissa, per molt que han estat una desgràcia per als afectats, els que hi viuen a la vora i tothom que estima la natura, podrien haver arribat a ser autèntiques catàstrofes en la situació actual: enmig d'onades de calor amb màximes històriques i amb el país assotat per la sequera. I l'estiu encara no s'ha acabat, el perill d'un gran incendi de conseqüències tràgiques encara hi és.

No podem fer veure que les flames de Maui no són el nostre problema, perquè compartim alguns dels factors que les poden haver fet tan devastadores. N'hi ha que són globals, com l'escalfament global i una meteorologia cada vegada més extrema; d'altres depenen del nostre desenvolupament socioeconòmic, tot i que també hi ha paral·lelismes amb les illes del Pacífic. A Hawaii s'apunta que una de les claus que haurien facilitat l'expansió del foc és l'abandonament de les plantacions de canya de sucre i de pinya que havien configurat l'illa i que s'han convertit en prats d'herba, molt més inflamable. A Catalunya l'abandonament progressiu de terrenys de conreu ha dut a l'aparició de boscos joves i sense gestionar que, amb la sequera, poden ser una important font de combustible per a les flames.

Ja estem acostumats a les campanyes de prevenció d'incendis que es repeteixen cada estiu, i a alertes gairebé apocalíptiques com la del perill ben real que poden significar els incendis de sisena generació. I no es pot negar que la majoria dels ciutadans cada vegada som més conscients del risc que comporta el foc –amb excepcions, com els conductors que encara llancen burilles des del cotxe–. Però el sector primari continua retrocedint: la desaparició gradual de pagesos, ramaders i caçadors (sí, també tenen el seu paper en un país on ja no queden llops) ens pot acabar sortint més cara que no ens pensem.

Després de segles incidint en el territori, canviant-lo i adaptant-lo a les nostres necessitats, no podem esperar que abandonar-lo perquè és més barat importar alguns aliments que fer-los aquí no tingui conseqüències. El sector primari no només fa productes, també cuida la terra, i convindria que no ens n'oblidéssim. No podem girar l'esquena a tot allò que veiem per la finestra del cotxe quan circulem per la carretera, com si només fos un decorat, perquè també és el nostre país.