Prendre’s seriosament el Midcat

Un document de la Comissió Europea, l'anomenat Llibre verd, ja avisava l'any 2000 que la Unió s’havia de poder alliberar de la dependència del gas i el carbó russos (un 45%), i que per fer-ho calia diversificar les fonts d’energia. Aquella necessitat s’ha convertit en urgència, a mesura que s’acosten una tardor i un hivern marcats per la guerra d’Ucraïna, que no es preveu que s’acabi aviat, i per la crisi energètica causada pel conflicte amb Rússia. La dependència del gas rus de bona part d’Europa ha dut alguns a replantejar la conveniència de recuperar un projecte que s’havia descartat: el Midcat, que hauria de poder dur gas des d’Algèria i la Península fins a l’Europa central a través de Catalunya i França.

El controvertit projecte, criticat pels ecologistes, no era interessant, segons un informe de la consultora Pöyry, si els preus del gas no es disparaven molt o esclatava un conflicte amb Rússia. Però això és el que ha passat, i en el context actual el conducte també podria servir per dur gas que arribés en estat líquid a Catalunya i a Espanya, on es regasificaria per enviar-lo a l’Europa central, o fins i tot hidrogen verd. El president espanyol, Pedro Sánchez, hi està a favor, i partits que abans s’hi oposaven han anat canviant d’opinió. El context internacional i la necessitat urgent d’abordar la dependència energètica han donat ales noves a un projecte que té una base feta –el conducte ja existeix entre Algèria i Hostalric– i que tindria implicacions econòmiques per a Catalunya.

L’optimisme amb el projecte –animat per la reclamació del canceller alemany, Olaf Scholz, de reforçar les connexions amb la Península– ha trobat escepticisme a França. El govern d’Emmanuel Macron el veu com un projecte llunyà, que trigaria massa a posar-se en marxa per respondre a la crisi actual, i més car que fabricar infraestructures que permetin als països més afectats abastir-se de gas natural liquat. Són arguments que, en tot cas, mereixen ser estudiats.

L’escepticisme francès no és un cop de porta. El ministeri de Transició Ecològica, encapçalat per Agnès Pannier-Runacher, no es tanca a dialogar amb els països europeus interessats ni amb la Comissió. I és que un projecte així no pot ser cosa de dos estats, hauria de ser un esforç europeu comú, un projecte amb voluntat d’unitat d’acció i de previsió. Per això, no només per la necessitat evident de diversificar les fonts d’energia, és una proposta que cal prendre’s seriosament. El context geopolític cada vegada més convuls obliga els estats europeus a actuar pensant en el bé comú i en un futur més enllà del curt termini. Se'n diu autonomia estratègica.

¿Això vol dir que el Midcat és una infraestructura imprescindible i que cal tirar-la endavant tant sí com no? Com totes les propostes serioses, cal valorar-la en profunditat, estudiant-ne els aspectes positius i els negatius, fer els pertinents estudis de cost/benefici i no oblidar ni l’impacte ambiental que pot causar ni l’ajuda que pot oferir per desenvolupar les energies renovables. I en tot cas, cal ser conscients que el Midcat tot sol no solucionaria el problema de la dependència energètica europea.