Prendre consciència del problema del joc
Malgrat la legislació que en regula la publicitat i els avisos públics que fa anys que difonen les autoritats i dels quals es fan ressò els mitjans de comunicació, l’addicció al joc continua augmentant. En tres anys, els atesos en unitats especialitzades en addiccions vinculades al comportament han pujat un 30%. L’any passat es van començar 953 tractaments per addiccions comportamentals a Catalunya i tres de cada quatre eren pels jocs d’apostes. Entre els adolescents, amb els telèfons mòbils, durant l'última dècada aquesta mena d’addiccions han crescut un 50%, alerta el psicòleg clínic Jordi Verdaguer.
Els més joves són un grup especialment vulnerable a l’addicció al joc. D’una banda, perquè el seu caràcter encara no s’ha acabat de formar i probablement no tenen totes les barreres de defensa activades. I, d'una altra, perquè cada vegada més els jocs d’apostes i amb diners parlen el seu llenguatge: el de les pantalles, i a internet és difícil esquivar-ne la publicitat. Les webs d’apostes en línia permeten, a més, que el joc es faci en la intimitat de casa o de l'habitació, des de qualsevol lloc. Això fa encara més difícil que l’entorn detecti el problema.
De fet, la major part de les vegades els afectats no s’adonen que tenen una addicció fins molt tard. De mitjana, explica Verdaguer, es triguen vuit anys. El psicòleg i professor de la Universitat del Quebec Joël Tremblay concreta que sovint no se n’adonen fins que tenen problemes de salut física i en les relacions personals, a més dels econòmics. I quan s’afronta el problema queda la recuperació, que tampoc és fàcil.
Tremblay ha demostrat que incorporar algú de l’entorn de l’afectat –la parella o un familiar– en el procés de rehabilitació és especialment positiu: ajuden en la teràpia i la duen a casa i al carrer, i això accelera la recuperació dels que han caigut al pou del joc. L’entorn pot ser clau, no només per a la recuperació, sinó també per a la prevenció i la detecció d’una addicció.
L’addicció al joc no és només un problema individual, ni tan sols familiar: és també un problema social que afecta tota la comunitat, tot el país. Que augmentin les peticions de tractament es pot veure des d’un punt de vista positiu –pot implicar que més gent demana ajuda–, però l’augment d’addiccions entre els joves que comenta Verdaguer indica que la situació, lluny de resoldre’s, empitjora. I, per tant, com a societat fallem cada vegada més. Les mesures que tenim per evitar i frenar aquesta mena d’addiccions no funcionen i, per tant, se n’han d'adoptar de noves.
No podem banalitzar el joc amb diners. No és innocent i busca treure profit dels que aspiren a un cop de sort i s’enganxen a l’adrenalina d’unes poques victòries que estan programades perquè mai compensin. Com a societat, com a país, hem de trobar maneres més eficaces de regular el joc d’apostes i la seva publicitat. I destinar els diners que calguin per prevenir-ne l’addicció, detectar-la i tractar-la, i evitar així que els casos continuïn multiplicant-se.
