El Prat s'ha d'enlairar

La història de l'aeroport de Barcelona-El Prat és la d'un èxit gairebé sostingut, que s'ha accelerat en les darreres dècades, només amb el breu parèntesi de la pandèmia. Si el 1997, a remolc de l'èxit olímpic i de la liberalització, ja es va arribar als 23 milions de passatgers, el 2016 van ser 40 milions –els previstos per Aena per al 2025– i el 2019, abans de la crisi del covid, 52,7, superant de molt les previsions més optimistes. Aquest 2023 gairebé s'igualarà aquest rècord. La recuperació ha estat ràpida. El seu creixement, exponencial. El Prat és una peça clau per a l'economia catalana i està fregant el seu límit de capacitat. Per fer realitat l'obertura als puixants mercats asiàtics, i també americans, li cal amb urgència no tant seguir creixent en volum com sobretot en vols de llarg radi, d'aquí la insistència en una pista llarga. Si es vol una Barcelona que es consolidi molt més enllà de la marca turística, li cal atraure inversió estrangera, la qual va lligada al talent empresarial, tecnològic, científic, universitari i cultural. Altrament, corre el perill de quedar-se encasellada només en el turisme més bàsic, no el de congressos o el de negocis. La Fira de Barcelona, un altre dels motors de la ciutat, necessita fer sinergia amb un aeroport que sigui intercontinental. Sense una infraestructura així, es perdran oportunitats, que seran aprofitades per Madrid o per altres ciutats del sud d'Europa. El Prat ha de ser un gran node internacional, és a dir, per a vols que no es poden fer en l'alternativa del tren.

Hi ha pocs dubtes que l'ampliació és econòmicament necessària per al país. El debat, doncs, ha de ser no tant el què com el com. Cal que sigui viable econòmicament i respectuós ambientalment; en aquest segon cas, bé sigui per convicció bé per necessitat, a causa de la normativa europea ambientalista. És en aquest context que arriba la nova proposta de Foment del Treball, una més de les moltes que s'han fet –les quals la mateixa patronal inclou en el seu dossier fet ara públic després de mesos de treball amb experts i societat civil–. L'aposta de Foment és allargar la pista més propera al mar en 840 metres en direcció als aiguamolls de la Ricarda, on es faria el nou tram elevat damunt pilones. Els tècnics, tant aeroportuaris com ambientalistes, són els que han de parlar. El que és veritat és que ja fa massa temps que el debat està obert i que cal posar-se a la feina abans no sigui massa tard. Aena, administracions i agents econòmics han de buscar una solució, sigui aquesta o sigui, per exemple, a l'altre extrem, la que afectaria (pel soroll) l'àrea d'habitatges de Gavà Mar. Ara mateix el Prat és un dels grans aeroports europeus amb menys població perjudicada pel soroll.

En tot cas, ha de quedar clar que la paràlisi, el no fer res, és anar enrere, és condemnar el Prat i, per tant, Barcelona i Catalunya, a un destí prioritàriament turístic, amb els riscos que un monocultiu així comporta. Això no interessa a ningú. L'aspiració de futur ha de ser més alta i més qualitativa.