El PP ha sigut aquests dies víctima de la seva pròpia estratègia de continuar utilitzant ETA com a arma política tretze anys després de la seva desaparició. Resulta que el fet d'aprovar la transposició de normativa europea que fixa un principi tan lògic com que en el recompte d'anys de reclusió d'un condemnat s'han de convalidar els que s'hagin passat en una presó de la UE ha derivat en una crisi majúscula dins del PP perquè ara veuen amb consternació com el seu vot a favor servirà, sense adonar-se'n, per escurçar la condemna a alguns etarres que ja van estar tancats a França. Ni els tres diputats del PP que van participar en el debat en comissió, ni tampoc els de Vox, es van adonar que hi havia una esmena de Sumar que anul·lava l'excepció per als condemnats per terrorisme que va introduir el govern Rajoy el 2018, quan va ser conscient dels seus efectes. Per tant, aquí es barreja la desídia d'uns diputats amb el fet que, tretze anys després de la desaparició d'ETA, el PP encara no és capaç de girar full i sortir del paradigma punitivista i venjatiu.
L'histrionisme del PP en aquesta qüestió arriba al punt que per a dirigents com Isabel Díaz Ayuso, "ETA està més forta que mai", com va dir dilluns passat. Això és així perquè per a Ayuso i els sectors més ultres del PP, ETA continua existint perquè existeix l'independentisme basc i partits com EH Bildu. És igual que EH Bildu sigui avui una formació completament legal, que hagi demanat perdó a les víctimes d'ETA o que a les passades eleccions basques estigués a punt de superar el PNB. És igual que durant el govern de Zapatero ETA anunciés que deixava les armes i que el 2018, ja amb Mariano Rajoy, anunciés la seva dissolució definitiva. En lloc d'estar satisfets per la victòria de l'estat de dret contra ETA, el PP va viure el final del terrorisme com una derrota. I encara li dura.
Però només cal passejar-se pels carrers d'Euskadi per adonar-se que la situació ha canviat de forma radical, i que parlar d'ETA com si fos una organització en actiu és una broma de mal gust, sobretot per a la gent que la va patir en primera persona. ¿De veritat Alberto Núñez Feijóo creu tan poc en l'estat de dret que considera que l'excarceració d'etarres abans del previst, no perquè se'ls hagi reduït la pena sinó perquè ara es compti bé el temps passat a la presó, ha de suposar una humiliació per a ningú? Sigui ara o d'aquí uns mesos, aquests presos havien de sortir igualment en llibertat després de complir, en alguns casos, dècades de reclusió. I això s'ha de veure com el que és, un acte de normalitat democràtica que ha d'ajudar a consolidar el procés de pau a Euskadi. Els bascos fa molts anys que treballen per la reconciliació, intentant recosir les ferides que va deixar la violència, perquè ara vegin que a Madrid es treu a passejar l'espantall d'ETA cada vegada que li convé a un partit polític que s'entesta a viure en el passat. I a sobre resulta que no és capaç ni de fer bé la seva feina.
