Per ser una potència audiovisual ens ho hem de creure
En el sector cultural català hi ha molt de talent. Hi ha professionals molt preparats, hi ha individualitats molt potents que destaquen i hi ha una munió de creadors i creadores interessants que van tenint petites ajudes que els permeten sobreviure però poques vegades arribar a sobresortir amb força en el context internacional, o ni tan sols l'intern. En gairebé tots els sectors falta ambició. I quan algú en té, massa sovint se’l mira de reüll, no fos cas que s’endugués el tall de pastís que altres consideren seu. Potser és una estratègia, però és equivocada, perquè un èxit sol servir de trencagel per permetre que darrere seu circulin altres creadors.
Al dossier d'aquest diumenge, coincidint amb la quinzena edició dels premis Gaudí, ens demanem si Catalunya pot ser una potència audiovisual en un món en què les grans plataformes i les xarxes socials permeten arribar a públics fins fa poc impensables. És a dir, ens demanem si el cinema i l’audiovisual català poden tenir una presència global amb el protagonisme que tenen altres indústries, com ara la coreana o la danesa, que, això sí, tenen un estat darrere per poder fer polítiques més decidides i estratègiques.
La bona notícia és que per primer cop en molts anys, si més no des del 2009, la Generalitat ha tornat a fer una aposta ferma per l’audiovisual i l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) ha passat dels 23,3 milions d’euros del 2020 als 40,8 milions de la convocatòria del 2022, amb alguna línia que permet produccions ambicioses de fins a 1,5 milions d’euros. L’èxit d’Alcarràs a Berlín i la presència d’altres produccions catalanes en festivals i premis també donen fe de la bona collita de l'últim any. Després d’un temps de desànim i de veure com bona part de la indústria es traslladava a Madrid, on tant l’administració com les plataformes han fet apostes fortes, ara a l’entorn català està tornant un cert optimisme que, perquè no sigui fugisser, necessitarà més ambició i una aposta pública i privada més ferma. Les ajudes públiques –que per descomptat s’han de controlar, auditar i, si cal, reformular– són totalment imprescindibles i tan necessàries com ho són en el sector de l’automòbil o l’energia. I el cinema també reclama, amb raó, més presència de la televisió pública catalana tant en la producció com, sobretot, en la difusió.
Perquè la gran assignatura pendent és el públic intern. No pot ser que, segons els experts, només un 8% dels catalans consumeixin audiovisual català: així no anirem enlloc. Cal replantejar el que fem, pensar en aquest 92% de públic potencial i enfocar produccions ambicioses per conquistar-lo. Si es fa així serà més fàcil arribar al públic global. Els primers que ens ho hem de creure som nosaltres.