Es pot evitar l'expulsió dels veïns del seu barri?

Aquesta setmana s'ha sabut que el govern canadenc ha fet una llei que prohibeix que els estrangers no residents puguin comprar habitatges, seguint el lema del president del país, Justin Trudeau: "Les cases són per a les persones i no per als inversors". És una mesura temporal, de dos anys, i que té oposició interna, però reflecteix fins a quin punt la gentrificació i l'especulació immobiliària, sobretot a les grans ciutats, estan dificultant a tot arreu de manera crítica l'accés a l'habitatge de la classe mitjana i les classes baixes treballadores. El problema afecta principalment les ciutats considerades més atractives del món, ja que els fons d'inversió globals tenen també clients globals i això fa que el percentatge de gent rica amb ganes de comprar es multipliqui. Tenim la sort o la desgràcia que Barcelona figuri com una de les ciutats més atractives per viure-hi, cosa que la converteix en una peça cobejada.

Avui al diari trobareu un llarg reportatge de la periodista Mònica Bernabé, que ha posat el focus a la Dreta de l'Eixample a partir d'un llistat de blocs de pisos –facilitat per l'associació de veïns del barri– dels quals ja se n'ha expulsat els veïns o s'està en procés de fer-ho, per convertir-los en pisos d'alt estànding bé per a la venda o per al lloguer. Bernabé ha visitat tots els blocs i ha comprovat que, efectivament, on abans hi havia veïns, alguns de tota la vida, ara hi ha pisos reformats amb preus no aptes per al teixit veïnal que fins ara tenia el barri.

Fa anys que passa. I la solució no serà fàcil. L'opció canadenca, segons expliquen els experts, no sembla factible aquí perquè les lleis europees directament impedirien aquesta limitació del lliure mercat. L'Ajuntament de Barcelona fa anys que té la manca d'habitatges com una prioritat, i el 2018 ja va modificar el Pla General Metropolità per fixar que tots els edificis que es rehabilitin o es construeixin a la ciutat tinguin l'obligació de destinar un 30% dels pisos a habitatges de protecció oficial. Però feta la llei, feta la trampa. Abans de l'aprovació hi va haver una allau de peticions de rehabilitació que evitaven aquesta obligació –moltes de les quals s'estan acabant ara– i, a més, a vegades els promotors esquiven la llei dissimulant la reforma integral i considerant-la només com si fos una reforma parcial. No hi ha dubte que calen més promocions públiques, però el procés per fer-ne és lent, i la llei de l'habitatge, que hauria de limitar el preu del lloguer, està varada de moment a Madrid. Què fem? No hi ha solucions màgiques, però abans de res caldrà una estratègia de país, i d'estat, que estableixi mecanismes per aturar aquesta expulsió de veïns que està empobrint la societat mentre enriqueix només alguns. Ara que venen eleccions, tots els partits s'hi hauran de posicionar de manera clara.