El nou Govern català s'ha marcat com a objectiu tornar a ser la primera economia d'Espanya, cosa que significa tornar a superar en PIB la Comunitat de Madrid, que des del 2019 lidera aquest rànquing i any rere any eixampla el seu avantatge respecte a Catalunya i la resta de comunitats autònomes. Per si aquest objectiu de per si no fos prou ambiciós, l'executiu de Salvador Illa es proposa fer-ho amb un model econòmic i social completament oposat al del Madrid d'Ayuso, és a dir, posant al centre "el benestar de la ciutadania" i rebutjant les rebaixes fiscals que tant plauen al PP madrileny. Així s'ha tornat a repetir aquest divendres en la presentació del pla de govern per als pròxims quatre anys. Davant d'aquest anunci és pertinent preguntar-se si és possible fer el sorpasso a Madrid i què hauria de passar perquè succeís.
D'entrada cal situar quina és la situació de partida. Les dades del 2023 indiquen que Madrid suposa el 19,6% de l'economia espanyola mentre que Catalunya és el 18,8%. Perquè ens fem una idea de l'evolució, l'any 2000 Madrid era el 17,5% i Catalunya el 18,9%. O sigui, que mentre Madrid ha crescut més de dos punts, Catalunya s'ha mantingut més o menys igual des de fa més de mig segle. Això el que ens indica és que Madrid concentra cada cop més activitat econòmica, però no creix precisament a costa de Catalunya, que resisteix el seu efecte aspiradora millor que, per exemple, Euskadi.
Així doncs, perquè Catalunya tornés a superar Madrid haurien de passar moltes coses. Per exemple que Catalunya comencés a créixer molt més que la resta de l'Estat (i més que Madrid) o bé que s'aturés aquest procés de concentració d'activitat econòmica a la capital de l'Estat. Això segon és més que improbable, perquè no és un fet que vingui d'ahir, sinó que respon a un procés que arrenca segurament als anys 50, quan Madrid fa el salt d'escala absorbint els municipis del seu voltant i multiplicant per 10 la seva superfície, i que es va accelerar als anys 80 i 90 quan l'Estat privatitza els monopolis públics, modernitza les infraestructures madrilenyes i s'imposa un esquema radial segons el qual tot, per exemple les línies d'AVE, ha de passar per la capital.
És cert que durant aquests anys Catalunya també ha modernitzat la seva estructura econòmica i ha convertit Barcelona en una ciutat de referència mundial, però s'ha perdut pes industrial i s'ha apostat per un model terciari que ha fet que la diferència amb Madrid, no només en PIB, sinó sobretot en renda per càpita, sigui cada cop més gran. I tampoc és cert que Catalunya, amb el dèficit en finançament i en infraestructures crònic que pateix, pugui competir en igualtat de condicions amb un Madrid que, fent un símil amb l'esport, està molt dopat per l'Estat. La primera condició perquè el sorpasso sigui possible, doncs, és fer polítiques públiques que assegurin que la competició sigui justa, i això vol dir inversió, infraestructures, menys burocràcia i col·laboració público-privada que ajudin a crear una economia d’alta qualitat i basada en el coneixement, que no és precisament el que tenen a Madrid.
