En pocs anys hem passat de promoure el turisme a acceptar que hem tocat sostre. No només els soferts ciutadans, sinó el mateix sector. La reflexió val especialment per a Barcelona, però també per a molts altres destins d'aquí (per exemple, les Balears) i mundials. El consens és general i transversal. Ciutats com Amsterdam o Venècia ja fa temps que ho tenen clar. Nova York, Florència i París, com Barcelona, estan intentant desfer-se, per exemple, dels pisos turístics, que tant interfereixen en la vida quotidiana dels ciutadans. Una altra cosa és que cap d'aquestes ciutats estigui aconseguint frenar l'allau de visitants, una realitat que acaba sent negativa sens dubte per als autòctons, però també fins i tot per als mateixos turistes, que veuen com la massificació també els perjudica perquè fa perdre encant als llocs on van.
Tot això és el que també ens està passant aquí. Avui dia, passejar per la Rambla, anar a comprar a la Boqueria o visitar la Sagrada Família és incòmode per a tothom, tant per als turistes com per als veïns. Barcelona està perdent la màgia de ciutat petita i amable. Als barcelonins cada cop ens costa més exercir l'amabilitat quan tot són incomoditats. És innegable que el turisme aporta negoci i llocs de treball. Però també ho és que els efectes col·laterals, les dites externalitats negatives, han esdevingut insostenibles, tant per l'excés de gent com per l'augment de preus de l'habitatge, però també per qüestions com la neteja, el soroll o la seguretat.
Davant d'això, ara la gran pregunta que es fan els experts, els polítics i els gestors és aquesta: com es pot frenar el turisme? El mercat és lliure i, a més, en el lleure de les classes mitjanes d'arreu del planeta està perfectament arrelada la idea del viatge vacacional, incentivat pel low cost aeri. De fet, els barcelonins i catalans som molt viatgers, fem molt turisme, tant interior com exterior. Però alhora, aquí, quan som a casa, creix entre nosaltres el que s'ha conceptuat com a turismofòbia. És comprensible, però no és la solució. Més enllà del mal humor i la queixa raonable, més enllà de buscar culpables, el que cal és trobar vies efectives, intel·ligents i realistes perquè el turisme generi més benestar que malestar, perquè no destrueixi vida ciutadana. No hi ha fórmules màgiques. Cinc vies possibles, sobre les quals cal treballar, són: descentralitzar (buscar descarregar les zones més tensades), desestacionalitzar (mirar d'evitar els pics estacionals), buscar el visitant qualitatiu que aporti valor (turisme de congrés, de ciència, de negocis, d'estudi amb estades llargues), crear fiscalitat específica (que sigui dissuasiva i que generi retorn per millorar la ciutat) i posar limitacions o reduccions a l'oferta (menys pisos turístics o menys creuers, per exemple). Cal convertir el consens sobre l'excés de turistes en un consens sobre com posar el fre.
